DONES EN LLUITA
No fa tant que les dones no podien exercir un dret tan fonamental com votar. No fa ni un segle. Les defensores d’aquesta causa que aleshores semblava una causa perduda eren vistes com un seguit d’il·luminades, una colla d’agitadores, de dones a qui bàsicament els agradava posar-se en problemes. I no és que això ho pensés tan sols el món masculí d’aquells anys, un món tancat i recelós que acumulava els càrrecs del poder, sinó que aquestes “il·luminades” eren també mal vistes per un gruix considerable de la gran massa femenina de l’època.
En el moviment de les primeres sufragistes hi trobem dones de diversa condició social, algunes agosarades de classe alta, però sobretot moltes dones treballadores que senzillament volien lluitar per la desigualtat laboral que patien en relació als homes, un problema que ningú estava interessat a resoldre. És curiós constatar que gent com elles, dones en la mateixa precarietat de drets, van fer-los el buit, van apartar-se’n, van preferir tancar els ulls i girar l’esquena a una causa que, fet i fet, estava lluitant per elles.
Fa poc que he vist aquesta pel·lícula tan ben ambientada i entenedora que porta el títol de “Sufragistes”, dirigida per una dona, protagonitzada per diverses dones. Ens situa precisament en l’Anglaterra d’abans de la Gran Guerra del 18 i ens descriu les petites grans proeses d’aquelles primeres dones en lluita des d’una perspectiva senzilla, quotidiana i sense més efectes especials que la ràbia, la injustícia i la vergonyosa realitat d’aquells anys. Recomanaria veure-la, i si pot ser, acompanyats de la generació més jove que tenim a casa perquè n’estiguin ben al corrent.
Potser sí que en la història de les nacions trobem dones singulars que van situar-se al capdavant del poder, envoltades això sí d’un món absolutament masculí i patint la solitud i la incomprensió del seu sexe. Però no van deixar de viure en gàbies d’or, allunyades d’aquell concepte que ni tan sols van conèixer anomenat “llibertat”. Parlo ara, de les reines, i concretament de les dues reines protagonistes de la meva meravellosa experiència teatral de dijous passat: “Maria Estuard”, amb la reina d’Escòcia que dóna títol a l’obra i la seva rival, Isabel I d’Anglaterra.
La “batalla de reines” que el gran autor romàntic Friedrich von Schiller va idear el 1800 reviu aquests dies al Teatre Lliure de Gràcia a través de la mestria del nostre Sergi Belbel, amb una posada en escena espectacular i un elenc d’actrius i d’actors que et fan aixecar de la butaca –per cert, força incòmodes…–. Dues hores ininterrompudes que passen com un sospir, l’únic que aconsegueixes exhalar enmig de la tensió dramàtica que assoleix l’obra, com una de les més grans i reeixides de la temporada, i en la qual hi tenen bona part de responsabilitat les dues reines magnífiques, Sílvia Bel i Míriam Alamany, a més a més d’uns secundaris de primer ordre com l’Àlex Casanovas, en Carles Martínez, la Fina Rius, en Jordi Banacolocha i en Marc Rius.
Una obra que ens ofereix un retrat d’un moment històric de dues nacions i dues reines enfrontades, que ens explica el pols de poders que es lliurava en l’Europa del segle XVI, les intrigues de palau, les conspiracions, les doloroses traïcions. Però també una obra que posa com a protagonistes a dues dones, fet que el mateix Belbel ens fa notar que no era gens freqüent en la història del teatre fins a l’època de Schiller. “Sí que n’hi ha amb una sola dona, sovint compartint protagonisme amb un home. (…) Però ben poques amb el protagonisme compartit per dues dones enfrontades i amb poderosos arguments que justifiquen els seus actes”, sosté el director català.
A la meva ment hi retorna una frase pronunciada per la reina d’Anglaterra, la qual voldria morir reina verge i no haver-se de casar mai:
“Jo no vull ser una reina, sinó un rei”
Prou que ho sabia que la llibertat no seria mai la mateixa.