UN TE A L’ANGLESA

Abril 14, 2016

Fa temps que m’he adonat que l’ofici d’escriure no és un trajecte en una sola direcció, d’autor a lector, sinó que el camí és d’anada i tornada i constantment transitat. Els llibres que he escrit fins ara m’han fet conèixer gent, circumstàncies, lectors que d’altra manera mai hauria conegut. I això és un veritable regal. Quan un lector m’explica aspectes d’un personatge d’un llibre meu, quan comparteix amb mi les emocions o les ires que li ha produït, no fa res més que completar-lo, que fer-se’l absolutament seu; quan un lector em pregunta com és possible que hagi explicat allò que ell mateix va sentir o experimentar un dia en pròpia pell, jo sento la felicitat d’haver arribat al fons de la seva ànima, encara que sigui per uns instants. I aquesta és la gran complicitat que ens brinda un món tan addictiu i meravellós com és la literatura.

Fa uns dies vaig rebre un d’aquests regals inesperats, a propòsit de la meva novel·la “L’hospital dels pobres”: un missatge del sociolingüista i gran activista del català Miquel Strubell m’indicava que a la seva mare i la seva tieta els encantaria conèixer-me i convidar-me a una tassa de te. “Podria ser?”, em preguntava. Emocionada, em vaig afanyar a contestar-li amb un “I tant! Serà un autèntic plaer!”. La mare i la tieta d’en Miquel són ni més ni menys que les filles del meu admirat doctor Josep Trueta, un dels puntals indiscutibles de la Medicina catalana i universal i, com saben els lectors de “L’hospital dels pobres” un dels personatges més entranyables que hi vaig introduir. El fet és que l’Amèlia i la Montse Trueta havien llegit el llibre i havien quedar sorpreses i encantades de tots els fragments en què el seu pare apareixia com un personatge més.

Arribat el dia en què hem quedat per fer “un te a l’anglesa”, –tal com elles mateixes l’han descrit–, em presento al pis de l’Amèlia en plena Eixample, no gaire lluny d’on vaig viure jo mateixa fa uns anys. M’obre la porta ella i en saludar-la em sembla que ja ens coneixem. El mateix em passa amb la Montse, que ens espera a la sala, ja a punt per al nostre te.

M’agradaria enregistrar a la meva ment tots i cadascun dels instants d’aquesta trobada, i de la conversa que en va seguir parlant del seu pare, de la seva mare, fins i tot dels avis Trueta i Llacuna. La sala és plena de records familiars, d’objectes personals, fotografies i llibres d’en Josep Trueta. Jo prenc la segona tassa de te mentre escolto meravellada totes dues germanes com reviuen moments amb el pare, aspectes de la mare, i em detallen el periple que els va tocar viure en primera persona tot just esclatada la guerra civil. La Montse recorda perfectament pujar a un vaixell anglès que les havia de dur fora de Catalunya, una nit de l’any 36, lluny dels pares durant molt de temps. Recorda que en la travessia va fer molt mala mar i que tothom es marejava, excepte ella. L’Amèlia se sorprèn de la memòria de la seva germana menor, doncs la Montse només tenia quatre anys aleshores! Van haver de viure un temps internades a Bordhigera, una població italiana prop de la frontera francesa, per després fer el salt cap a França i posteriorment poder reunir-se amb els pares i l’altra germana més petita, la Tula, a Anglaterra.

 

Els Trueta van esdevenir una de tantes famílies que van haver de patir l’exili després de la guerra civil, i en establir-se a Oxford, el pare de família va poder contribuir de manera decisiva al tractament dels ferits de la Segona Guerra Mundial formant a la resta d’especialistes amb el mètode revolucionari que ja havia practicat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau durant la guerra civil. No va ser fins als anys seixanta que l’eminent doctor decidiria tornar al seu país, doncs li dolia ser testimoni de la total manca de llibertats. Però molt abans d’aquest retorn va haver de patir el mal de tots els exiliats: l’enyorança del seu estimat país. Tan sols dos anys portaven vivint a Anglaterra quan va escriure un llibre, “The Spirit of Catalonia”, per explicar als anglosaxons quina mena de poble som. Ell volia deixar ben clar el paper determinant de Catalunya en el naixement d’allò que en diem “civilització occidental”. Escriu en la solapa d’aquest llibre en anglès: “Poca gent coneix, en aquest país, que alguns dels trets essencials de la civilització occidental –la democràcia, els drets humans i socials– deuen molt a un petit país situat al nord de la península Ibèrica”.

Enmig de la nostra agradable conversa que ha derivat cap a la nostra Catalunya i el seu futur, li demano a l’Amèlia a propòsit d’aquest llibre i me’n mostra un exemplar en anglès i un altre en català. “Se’n van fer un munt d’edicions en català!”, m’explica, “però ara, malauradament, està esgotat i cap editorial té previst tornar-lo a publicar”. Em quedo perplexa doncs el llibre és de rabiosa actualitat i podria esdevenir molt útil per a entendre d’on venim. És possible que cap editorial nostra vulgui donar nova vida a tan preuat testimoni històric?

L’última llum del dia cau lentament a casa els Trueta i se’ns ajunta en Miquel Strubell. Mentre parlem ara d’actualitat, enmig d’algunes frases que l’anglès roba al català entre nebot i germanes, somric per dintre ja que l’Esperit de Catalunya continua ferm entre els descendents del gran metge català. Poc després és hora de marxar a casa i ens acomiadem amb aquella sensació primera d’haver-nos conegut fa molt temps. Em diu l’Amèlia que hi torni de tant en tant, que ara ja sé on són. I mentre camino ja sola cap a l’estació de tren recordo que els he firmat els dos exemplars que elles tenien de “L’hospital dels pobres”, però no el que els he regalat de “Temps de família”. Contenta, m’adono que ja tinc l’excusa perfecta per a tornar-hi aviat.

 

Navegació d'entrades

← La nostàlgia de l’emigrant

DONES EN LLUITA →