THE NANNY

 

Hi ha històries que criden a ser novel·lades, com és el cas que recentment he conegut de la mainadera / fotògrafa Vivian Maier. El vaig escoltar per casualitat, arran d’una exposició que fa poc s’ha inaugurat a la Fundació Foto Colectània i que romandrà oberta al públic fins el 10 de setembre. No us la perdeu, no només per l’excel·lència de les fotografies, o pel fet de poder viatjar a l’Amèrica quotidiana dels anys cinquanta i seixanta a través de les seves imatges, sinó també per la pròpia Vivian i tots els seus clarobscurs.

Vivian Maier1

Una noia nascuda al barri del Bronx  de Nova York l’any 1926, de mare francesa i pare austríac. El pare les abandona aviat i mare i filla viatgen de retorn a França, cercant probablement la protecció familiar. Un cas que em remet a un travessia a la inversa, de la vella Europa a la nova Amèrica que va fer una altra joveneta pocs anys abans, Anaïs Nin, quan el seu pare també els va abandonar. L’Anaïs se sentia diferent a tothom per aquest horrible fet, l’abandonament del pare, com si això et marqués de per vida, com si a partir d’aleshores tot consistís en buscar-te i en trobar-te a tu mateixa. Una existència impregnada d’una eterna solitud, malgrat estar sempre acompanyada. Vivian Maier podria haver-se sentit així mateix, com també Edgar Allan Poe quan va escriure gairebé un segle abans això:

From childhood’s hour I have not been

As others were, I have not seen

As others saw, I couldn’t not bring

My passions from a common spring.

From the same source I have not taken

My sorrow, I could not awaken

My heart to joy at the same tone,

And all I loved, I loved alone.

(…)

(Des de la infantesa no he estat

Com els altres eren, no he vist

Com els altres veien, no he pogut menar

Les meves passions d’una simple primavera.

De la mateixa font no he begut

El meu dolor, no he pogut despertar

El meu cor a la joia en el mateix to,

I tot el que he estimat, ho he estimat sol.)

Un altre infant abandonat pel pare i, en aquest cas, seguit de la mort per tuberculosi de la mare.

Però tornem a la nostra “nanny”: després dels anys de joventut a Europa retorna als Estats Units l’any 1951 i comença a treballar per a una família a Southampton. Vesteix amb l’austeritat pròpia de les joves institutrius i calça unes sabates d’home. És introvertida, gelosa del seu jo més íntim i un pèl excèntrica. Sobretot quan decideix penjar del seu coll una càmera fotogràfica –força cara per a una mainadera– amb la qual retratarà tot allò que li crida l’atenció. I no és res més que el seu món quotidià, a través de les passejades i estones que passa a la gran ciutat: Homes grans, dones de mitjana edat, nens i nenes jugant al carrer, fent malifetes, plorant, trencant-se de riure, observant, personatges anònims de totes les edats que com ella viuen al Nova York de començaments dels cinquanta. La vida en petits instants, el testimoni d’un món destinat a desaparèixer. Vivian va reflexionar sobre la nostra transitorietat en aquesta vida: “Res està destinat a durar per sempre. Hem de fer espai per a d’altres. És una roda”.

December 21, 1961. Chicago, IL

December 21, 1961. Chicago, IL

De la costa est salta finalment a l’oest i s’instal·la a Chicago a finals dels cinquanta. Allà treballarà per a diverses famílies però sobretot per a una, els Gensburg, tenint cura dels tres nois de la casa. La seva càmera segueix penjant del coll pels carrers de Chicago i el seu bany privat a la casa es converteix en un laboratori improvisat on revela les seves imatges. Però no les mostra a ningú. Per què? Potser considera que no són prou bones, potser és que no gosa mostrar-se al món. Tot i així, ella segueix a la recerca del seu jo, ella observa i s’observa, ella es fotografia a si mateixa constantment, però ho fa de manera indirecta: en les seves fotografies veiem sovint la seva imatge a través del reflex d’un mirall, d’un vidre, d’un toll d’aigua o fins i tot la intuïm en una ombra que queda projectada al terra. La Vivian ens diu “Jo vaig ser aquí”, “Jo també existia”.

Vivian Maier2

La nostra nanny podria haver tingut una vida de novel·la com la d’aquelles institutrius que poblen els llibres de les germanes Brönte: vides contingudes on la passió i l’amor lluiten per aflorar, tot transformant la seva existència. Però Miss Maier va acabar els seus dies sola: Quan els nois Gensburg es van fer grans, ella va anar de família en família durant un temps; després va viure en un pis de lloguer amb l’única companyia dels seus arxius fotogràfics, enregistraments de video i d’àudio, retalls de diaris i tot allò que havia anat acumulant al llarg de la seva existència. Allà va quedar tot aquell món de petits instants quan la Vivian va ser desnonada del pis per no pagar-ne el lloguer. Va viure al carrer en la més pura misèria fins que els nois Gensburg la van trobar i, tot recordant aquella mena de segona mare que havien tingut, li van facilitar una vivenda on passar els darrers anys. Però una placa de gel d’aquelles que es formen en els freds hiverns de Chicago la va fer relliscar i colpejar-se fortament el cap. Va viure un poc més, en una llar d’avis, sense saber que els seus arxius eren adquirits en una subhasta pública per un tal John Maloof, un home que des d’aleshores ha recollit els fruits del seu treball artístic, d’aquests bocins de realitat d’un món que, com la pròpia Vivian, ja han desaparegut.

Una història de novel·la, al cap i a la fi.

Vivian Maier3

Anuncis