La nostàlgia de l’emigrant

Anaïs Nin escrivia en el seu diari d’adolescència l’any 1920:

“Es agradable observar los barcos que cruzan en la noche, no sólo para desearles buen viaje, sinó para intentar comprender el objeto de su viaje”.

Només feia sis anys que ella mateixa havia arribat amb un d’aquests vaixells a Nova York, acompanyada de la seva mare i els seus dos germans i deixant enrere el seu pare, la seva terra i part del seu cor.

Infanta Isabel de Borbón vista general2

Dins un vaixell dels que creuava l’Atlàntic cap a l’any 50, replet d’emigrants, també hi viatja la jove irlandesa Eilis Lacey, fruit d’una ficció en forma de novel·la que va escriure l’autor irlandès Colm Tóibín. Un llibre que vaig llegir fa anys i que recordo que em va agradar molt, doncs explica d’una manera subtil i intel·ligent aquell sentiment terrible, dolorós, malaltís i aparentment incurable que és la nostàlgia de l’emigrant. Quan l’Eilis arriba a Nova York, completament sola, havent-se acomiadat de la mare i la germana i de tot el verd d’Irlanda, sembla contenta d’haver trobat feina en uns grans magatzems, conformada amb la casa d’hostes on s’ha instal·lat a Brooklyn… fins que el temut sentiment es fa lloc a cops de colze enmig del seu nou dia a dia atrafegat. No hi ha volta de full, la nostàlgia ha envaït la noia fins a fer-la adonar de l’estrany i sense sentit que és tot allò que l’envolta. El gir el donarà a través d’una sèrie de circumstàncies i de personatges, però no és qüestió de desvetllar-ne aquí els detalls sinó de llegir la novel·la de Colm Tóibín o bé d’aprofitar l’avinentesa de l’aparició de la versió cinematogràfica que recentment han estrenat. Jo sempre acostumo a preferir el llibre, més ric en matisos, capaç de permetre’t un viatge més profund a les entranyes del personatge, però en aquest cas la pel·lícula m’ha sorprès molt gratament. Potser ho fa l’actriu que interpreta l’Eilis, una també jove irlandesa anomenada Saoirse Ronan, el rostre de la qual copsa a la perfecció el sentiment de nostàlgia, de desarrelament del qual parlàvem; o potser és degut a la brillant direcció de John Crowley i d’una fotografia que, tot jugant amb una paleta cromàtica diferent per a les terres d’Irlanda i les de Nova York, et submergeix al bell mig de l’escena des del primer minut.

Brooklyn1

Tant al llibre com a la pel·lícula, hi ha un moment en què el pare Flood, pastor irlandès que acull i assisteix les noies com l’Eilis arribades a la gran ciutat desconeguda, parla amb ella sobre el mal de l’emigrant: “La nostàlgia és com moltes malalties: acabarà passant”. No sé si tots els exiliats opinarien el mateix, doncs em consta que alguns van viure o han viscut tota la seva vida amb la maleta a mig fer, per si de cas es presentava l’ocasió de poder retornar al país estimat i enyorat.

Exiliats de totes les guerres, exiliats per causa de la pobresa i la manca d’oportunitats allà a la terra mare, persones que ho han deixat tot per començar novament del no-res i s’han hagut d’adaptar a una nova realitat, a un entorn de vegades no menys hostil, poc humanitari fins i tot, com succeeix actualment amb els refugiats que arriben a Europa. Persones la valentia dels quals ja ens hauria de provocar, d’entrada, una fortíssima admiració i respecte. Només per començar.

Anuncis