Nadia

Dimecres vespre surto de casa per anar al TNC. M’espera una obra de teatre que no és ben bé una obra de teatre; una dona m’explicarà la seva història, una dona que no és actriu ni interpreta cap més paper que a ella mateixa. És la Nadia Ghulam, una jove afganesa de 27 anys que durant uns dies omple l’espai escènic de la Sala Tallers del TNC amb la seva veu, la seva presència, amb els records d’una vida curta però tan intensa com una vida sencera.

Nadia

La sala té aquella remor de fons d’abans de començar qualsevol obra; la gent se saluda, es remou a la cadira i escriu els darrers whatsapps abans de creure els qui ho demanen i apagar el mòbil. Tot seguit un silenci expectant i la Nadia surt a escena. És curiós, però a diferència d’altres dies, d’altres obres, el públic romandrà tan quiet i callat que ni tan sols se sentirà ningú tossir.

Envoltada d’una escenografia que va reproduint el món de la Nadia en imatges i sons i acompanyada dels dos integrants d’aquesta companyia interessantíssima anomenada La Conquesta del Pol Sud –que tot sovint hem pogut veure a la Beckett–, la paraula viva pren cos i teixeix la història a manera de conte: Hi havia una vegada una nena que es deia Nadia i que vivia amb la seva família a l’Afganistan.

A la Nàdia li agrada començar així, de la mateixa manera com començaven els contes que la mare li explicava a Kabul de petita. “Si avui no plores, aquesta nit el conte serà més llarg, Nadia”, li prometia. I n’hi va explicar fins als 21 anys. Una nena que escoltava contes mentre a Kabul marxaven els soviètics, mentre queien bombes, –com aquella que va caure a casa seva un dia en què hi tenien convidats–, mentre mataven el seu germà gran i els talibans instauraven el règim de la por. Sobretot per a les dones.

Les dones no poden estudiar; les dones no poden treballar; les dones no poden sortir al carrer soles; les dones vesteixen el burka.

Una nit, la Nadia va tenir una idea i mare i filla es van passar la nit xiuxiuejant. A trenc d’alba la nena d’onze anys va desar les robes femenines i es va convertir en un noi, el Zelmai, com el seu germà mort. A partir d’aleshores es faria càrrec de mantenir la família sencera amb el seu esforç i treball.

Muntanyes

La Nadia acaba la seva història i els llums de la sala s’encenen altre cop com un dia qualsevol, però alguna cosa ha canviat. Encara m’embolcallen les imatges dels carrers i les muntanyes de l’Afganistan, els estels que fan volar els divendres amb missatges escrits, els coloms que crien al terrat i que enceten el vol per tornar sempre a casa, com la Nadia vol fer algun dia, per ajudar a reconstruir el seu país estimat. Alguna cosa ha canviat: hem conegut una dona i la seva lluita personal per sortir endavant. Un plaer coneixe’t, una lliçó escoltar-te, un desig de voler saber-ne més i d’agrair-te aquest regal que un dimecres qualsevol m’has fet.

El secret del meu turbant

La història de la Nadia explicada a quatre mans

Anuncis