La nostra fortuna

 

Acostumo a anar al teatre sempre que puc, de tant com m’inspiren alguns textos i alguns actors i actrius  en la pell de personatges diversos. La paraula llegida és un acte íntim de reclusió en un mateix i de solitud, imprescindible almenys per a mi, però també la paraula expressada en veu alta, amb una bona modulació de veu, pronunciada per un actor o una actriu que de tant com s’ha ficat dins el personatge l’ha omplert de veritat, és un plaer com n’hi ha pocs d’escoltar.

Les dues obres més recents que he vist aquest Nadal al teatre no tenen res a veure i alhora m’han portat a una mateixa qüestió: la incomprensió i el rebuig sistemàtic d’aquell que no se sap adaptar. Adaptar a què? Al que s’espera d’ell, a que sigui com la gran majoria de gent i no destaqui per cap mena d’excentricitat.

Dues obres que parlen de dues fortunes diferents: la primera d’elles, “Art”, escrita per la brillant autora francesa Yasmina Reza, parla de la fortuna econòmica que li ha costat l’adquisició d’un quadre abstracte a un dels tres amics que configuren l’obra; la segona fortuna és la de la Sílvia, a “La fortuna de Sílvia” de Josep Maria de Sagarra, que no fa referència precisament a res material sinó a la manera de pensar, de sentir i d’actuar de la seva protagonista, “prescindint de prejudicis, de les opinions o de la malícia dels altres”.

Totes dues fortunes generen incomprensió i fins i tot enfrontament amb la gent que envolta els dos personatges. A “Art”, en Sergi, –interpretat per un magnífic Lluís Villanueva–, compra un quadre que a simple vista és completament blanc i pel qual paga un preu molt alt. Això és vist per un dels seus dos amics més íntims i escèptic de l’art, en Marc, –interpretat per un Francesc Orella que es posa el públic a la butxaca des del minut 1–, com un acte de provocació i fins i tot acusa en Sergi, en un moment donat de la forta discussió que enceten arran de l’obra d’art, de traïdor. Perquè el quadre només és el detonant d’un problema molt més important de fons, que toca de ple la seva amistat. Com ha dit en una entrevista el tercer actor d’aquest trio d’amics, en Pere Arquillué, –que també ha coproduït l’obra al Teatre Goya–, l’ ”Art” de Yasmina Reza “explica molt bé les dificultats que tenim de posar-nos en la pell de l’altre”.

I si parlem de “La fortuna de Sílvia”, escrita per un Sagarra madur de després de la Segona Guerra Mundial i situada en una ciutat europea, ens fixem en el fet que la Sílvia, interpretada per una Laura Conejero que broda el paper de manera brillant,  només pot compartir la seva fortuna –“una manera de pensar, de sentir i d’actuar”–amb dos personatges, el seu fill, que fet i fet és com ella, i un veí a qui coneix en la seva maduresa i que és vist igualment per la societat com un boig. I per què? Perquè són diferents, perquè opten per tenir un criteri propi que va més enllà i que fins i tot és diametralment oposat al de la gran majoria de gent. La Sílvia es qüestiona la hipocresia dels altres, dels qui defensen la guerra com una noble causa heroica quan ella la troba l’atrocitat més gran del món. La Sílvia decideix ser feliç malgrat les circumstàncies i les doloroses pèrdues i mai, mai opinar o actuar com determinada part de la societat esperaria d’ella. És per això que aquesta mena de personatges com ella mateixa o el seu extravagant veí, són vistos com uns provocadors, com uns éssers que, fent bandera de la seva “originalitat” o més aviat de la seva “excentricitat” no fan més que generar rebuig i enfrontament. Tant costa ser normal? Tan difícil és adaptar-se al gust i a les maneres i a la moral de tothom? Per què sortir-se de la norma? Per què destacar? Per què voler cridar l’atenció d’una manera que només pot portar al mal gust i al rebuig social?

Dues obres que ens han de fer pensar i molt a l’hora de fer judicis sobre la gent. Perquè en tenim certa costum, perquè potser manca una mica més d’empatia, de posar-se a la pell de l’altre, de pensar per un mateix i no deixar-se arrossegar per aquesta mena d’estat d’opinió general. Perquè potser el que ens hauríem de demanar tots plegats aquest Nadal és un desig que no es pot embolicar amb paper de regal i que no és res més que encetar el nou any vivint, i estimant, i pensant, i actuant com a cadascú li sembli millor. Aquesta serà la nostra més gran fortuna.

xmas-present

Anuncis