Retorn a la infància

villena1

Dijous al vespre agafo el tren per baixar a Barcelona: participo en una taula rodona que em toca la fibra personal ja que es tracta de parlar de la meva escola, aquella que va ser el meu escenari quotidià dels 3 als 18 anys. Poca cosa.

L’escola Isabel de Villena és ara present en forma d’exposició temporal al Palau Robert, dos anys després del seu 75è aniversari. Quina llàstima que la seva fundadora i ànima indiscutible, Carme Serrallonga, no estigui encara entre nosaltres per poder-ne gaudir. Tanmateix, aquesta gran dama de les lletres catalanes sí que hi era present ahir vespre en esperit, a través del record de mestres, alumnes i tot aquell que va tenir la fortuna de conèixer-la. Un esperit que, pel que sembla, va crear una manera de fer i de ser a l’escola, que traspassava generacions.

 

Ahir jo era “la nena” de la taula rodona, -fet força agradable tenint en compte que de nena, ja no ho sóc tant-, i lògicament la de biografia més curta en comparació amb els il·lustres que m’acompanyaven: el poeta Enric Casasses, l’escriptor de finíssima ironia Sergi Pàmies, el llarguíssimament premiat David Nel·lo, la filòloga Rosa Maria Delor i el conductor de l’acte i comissari de l’exposició, Ricard Lobo. Llegint aquests noms ja es pot ben deduir que el títol de la taula rodona no podia ser un altre que “El Villena i l’escriptura”. Davant nostre, un seguit de rostres entranyables que configuren la meva infància i adolescència, com l’Anna Maria Ferrer, l’Àngela Marsal, la Carme Miranda, la Pepita Figueres, la Rosa Quintana i l’Anna Martin. N’hi havia d’altres que es van excusar per no poder-hi assistir, però hi eren d’alguna manera.

villena5

El Villena és l’escola que té la gosadia de néixer tres dies després que les tropes de Franco ocupin Barcelona. En aquell final de gener del 1939, fred i gris com una mala cosa, alguns professors de l’Institut-Escola són cridats per una sèrie de pares d’alumnes a continuar la seva tasca preservadora dels valors republicans. És així com s’instal·len a la primera casa de lloguer al carrer Emancipació, a la qual en seguiran moltes més fins a l’actual seu a Esplugues de Llobregat. De tal manera que, com ahir comentàvem, quan un “Villena” es traba amb un altre “Villena” la pregunta és obligada: “I tu, de quina casa eres?”.

Desafiant el nou escenari i les imposicions del nou règim el Villena va seguir fent classes en català i exercint la coeducació, fet que els va portar episodis de corredisses força sovint: recordaven alguns dels antics alumnes que els nois s’ubicaven en un temps en una casa i les noies en una altra, els jardins interiors dels quals es tocaven. El desnivell entre els dos patis se salvava amb una senzilla escala de fusta, de manera que quan venia l’inspector a vetllar pel compliment de les lleis franquistes, a un crit del senyor Albert els nois corrien escala avall cap a l’altra casa. Una delícia conèixer totes les anècdotes, ahir.

Escoltar-los et feia prendre consciència dels temps viscuts, de les dificultats amb les quals es van anar trobant i de com les van saber resoldre a pesar de tot, mantenint-se sempre fidels als principis d’aquella admirada escola catalana i republicana. I jo, mentrestant, pensava en el Villena de la meva època i constatava que aquests valors no van desaparèixer mai. La meva va ser la primera generació que va viure com un fet normal que l’escola fos mixta, en català, laica i progressista. Dic “com un fet normal” perquè extraoficialment ho va ser des del primer dia. La meva és aquella generació dels “indisciplinats” dels quals podia renegar el senyor Albert: uns nens mimats que havíem perdut les maneres i el respecte d’abans; uns nens que no havíem patit la postguerra ni els anys més durs del franquisme. És cert. Però també ho és que som els fills d’uns pares que lluitaven diàriament contra el franquisme i que reivindicaven el restabliment de les llibertats democràtiques. I això ho vam viure a casa i a l’escola.

“Parlaré a classe” és el títol que han posat a aquesta exposició sobre la història de la meva escola, i és un títol amb el qual crec que la meva i la resta de generacions s’hi poden identificar prou bé, perquè el Villena era això: el diàleg constant entre mestres i alumnes, un espai d’aprenentatge on l’alumne podia aixecar el dit i intervenir tot sovint a l’aula, fos per qüestionar, intervenir, mostrar el seu parer a favor o en contra del que es parlava. I una escola que deixa parlar els seus alumnes, que se’ls escolta a pesar de la seva joventut –o potser a causa d’aquesta-, és una escola que forma individus més segurs. Llarga vida al Villena.

villena3

Anuncis