PER QUAN VINGUIN ELS FRANCESOS

Encara era molt joveneta quan els meus pares em van fer un meravellós regal: van trobar que, donada la nostra “circumstància familiar”, era condició indispensable que aprengués a parlar el francès. La circumstància no era altra que el fet que la nostra família vivia principalment d’una marca de roba francesa de la qual els meus oncles-avis n’havien obtingut la llicència de fabricació i distribució en el nostre país anys enrere. Havien fundat una empresa en la qual més endavant el meu pare –que volia ser pintor–, hi va entrar de manera temporal per acabar-s’hi quedant per sempre, encisat pel ventall de possibilitats que el disseny i la moda li van oferir. També hi entraria jo anys més tard, primer a fer unes pràctiques i després a quedar-m’hi més d’una dècada en qüestions d’imatge i publicitat. Però tornem enrere, a aquell moment en què els meus pares van decidir que havia d’aprendre el francès: “Per quan vinguin els francesos”, vaig sentir-los dir moltes vegades durant aquells anys.

paris

Jo sóc d’una generació en la qual el tercer idioma a aprendre a classe era l’anglès, en comptes de l’històric i cultural francès que els nostres pares havien après com el més universal de tots. És per això que només els que capriciosament aspiraven al coneixement de més llengües, o bé els que ho necessitaven per “circumstàncies familiars”, es van llançar a l’aventura de conèixer la llengua del país veí.

Em van posar un professor que ha donat classes a molts membres de la meva família així com a un gran nombre de professionals, Monsieur François Destal, i de la seva mà vaig aprendre no tan sols la llengua sinó també molts aspectes de la cultura francesa, a través d’unes lliçons increïbles que incloïen la descoberta de cantants com Moustaki, Jacques Brel, Brassens o unes primeres lectures de Colette i Françoise Sagan. No hi ha res com un bon mestre i la seva creativitat per despertar l’interès dels més joves en qualsevol matèria.

Anys després em va tocar caminar sola per terres franceses i descobrir pel meu compte un seguit de grans autors i artistes que sempre més m’han acompanyat, i no oblido que és a Monsieur Destal a qui li dec l’amor a la llengua mare dels meus més admirats. I no només a ell, sinó també al meu pare, que com a digne alumne del Liceu Francès, –que ell tot sovint recorda com un dels millors regals que els seus pares li podien haver fet a un nen educat en temps del franquisme–, sempre m’ha inculcat l’afany de saber sobre el país veí. No tan sols per curiositat intel·lectual, sinó altre cop per “circumstàncies familiars”: una part de la nostra família va emigrar a França el segle passat i la generació que hi va néixer es va repartir pel continent americà en l’exili forçat per les dues guerres mundials. Parlo de la branca dels Nin, cognom que per aquelles coses de la vida –els homes Nin del segle passat o bé van tenir descendència femenina o bé no en van tenir–, porto situat en tercer lloc. Tanmateix, aquest fet no es correspon amb la força amb què s’hereta el cognom: a la família és corrent sentir a parlar del “virus Nin”, ja que aquest salta de generació en generació amb tota l’alegria i fermesa del principi dels temps! El “virus Nin” tots sabem que és anímica, emocional i espiritualment indestructible i es manifesta en tots i cadascun dels seus membres a través d’alguna forma d’art. Cadascú tria la seva i és així com al llarg dels segles hi tenim pintors, músics, compositors, escriptors, arquitectes, dibuixants i el conegut líder del POUM gràcies al qual vam poder llegir els grans autors russos per primer cop en català.

Cada Nin s’identifica o té més afinitats amb algun altre Nin d’una, dues o tres generacions anteriors, i malgrat que la vida ens va posar tot un oceà pel mig el virus traspassa i crea nous vincles entre els d’aquí i els d’allà. Si el germà de la meva àvia, en Lluís Nin, mantenia correspondència amb l’Anaïs Nin, el meu pare i jo mateixa ho fèiem amb el germà petit de la magnífica escriptora, el compositor Joaquin Nin-Culmell; i les noves tecnologies són les nostres aliades per comunicar-nos actualment amb alguns dels seus descendents, com ara amb la meva cosina Kitzia,  a qui vaig conèixer quan es dedicava a viatjar per Europa amb una Moleskine a la mà. Prenia notes de les seves experiències vitals tot recorrent el vell continent. Molt Nin.

El “virus” és present a cada pàgina dels nombrosos diaris de l’Anaïs, que d’adulta ens explica a la perfecció l’Europa i l’Amèrica d’entreguerres vista en primera línia; però jo la sento encara més propera quan llegeixo els seus diaris d’infància i de joventut que va escriure en francès, la seva llengua del cor. I cada vegada que en reprenc la lectura i viatjo als personatges estimats i admirats de la meva família Nin, dono gràcies a les nostres “circumstàncies familiars” que em van brindar la possibilitat de conèixer aquesta llengua plena de música i d’art que és el francès.

journal-anais-nin

Anuncis