ENGANXATS A MERLÍ

Hi ha una franja concreta de l’adolescència, entre la pujada vertiginosa d’hormones i l’estabilització d’aquestes, en què la situació a casa fa honor al títol d’un llibre de Jean Pierre i Robert Bayard que mai he llegit però que sempre m’ha cridat l’atenció: “Socors, tinc un fill adolescent!”. Diuen que el seu contingut no és tan reeixit com el títol, i es ven com una guia de supervivència per a pares desesperats, tot jugant amb aquest estat de deliri absolut al qual ens veiem abocats tots els pares i mares a partir del moment en què els nostres adorables infants deixen de ser-ho –d’adorables i d’infants– per passar a engrossir la generació dels incompresos.

Teen's door

Potser no cal dramatitzar tant, és clar, però és ben cert que en aquesta etapa sovint el teu fill o filla deixa de comprendre el llenguatge que parles: no fa ni quatre dies que et mirava i t’escoltava amb devoció creient tot allò que li deies, i ara de cop i volta ell/ella passa a qüestionar-ho tot. Despertes llavors del bell somni i t’adones que ell/ella deixarà la mare-enciclopèdia per buscar les fonts del saber en altres llocs. Normal. Ho hem fet tots. I més o menys ens n’hem sortit.

 

Aleshores, un dia, arriba una sèrie a TV3 anomenada “Merlí”. Tu t’hi enganxes; els adolescents de casa també. Una sèrie ubicada en el cor del seu univers: l’institut. Allà on passa gairebé tot. El tema no és nou, hi ha un munt de pel·lícules i sèries al llarg de la història que han recorregut a aquest escenari per a explicar les qüestions més quotidianes i alhora complexes del món adolescent. Pel·lícules com “Rebel·lió a les aules” (1967) amb Sidney Poitier, o la famosa “El club dels poetes morts” (1989) amb un extraordinari Robin Williams al capdavant, o aquella “Ments perilloses” (1985) on Michelle Pfeiffer lluitava per a l’escolarització dels nois en un barri marginal, o una més actual com “La classe” (2008) del director francès Laurent Cantet que en un to gairebé documental explica una realitat força fidel a la França contemporània a les aules.

Totes i cadascuna d’aquestes pel·lícules, com tantes altres que podríem esmentar, es dediquen a tractar aspectes de l’adolescència en un pols molt freqüent amb l’autoritat present, siguin els pares, siguin els mestres.

El club de los poetas muertos

Però enfoquem en “Merlí” i en l’èxit que ha obtingut en la seva primera temporada –el capítol final va ser tot un esdeveniment a casa!–: Podríem caure en l’error d’explicar-lo a través de la llista de temes que tracta, com l’homosexualitat, els diferents rols socials a l’institut, el primer sexe, els primers amors, algunes fòbies més o menys comuns, la sobreprotecció d’una mare o l’excés d’autoritarisme d’un pare, el dilema de seguir els estudis o no… Però seria caure en l’error, doncs precisament el que funciona a “Merlí” és que se surt del manual: escandalitza el seu llenguatge, però és ben real; sorprenen les contradiccions del propi Merlí –quina gran interpretació d’en Francesc Orella!–, però en realitat són aquestes contradiccions el que més ens enganxa; ell és capaç de saltar-se totes les normes i revolucionar l’institut per després aconseguir posar tots els sentiments, pors, incerteses i una llarga llista de mals adolescents a lloc.

Merlí

Podríem afegir alguns aspectes de la sèrie que “necessiten millorar” per a una segona temporada, com per exemple donar més argument propi a les noies de l’institut –fins ara massa complementàries malgrat el seu gran potencial–, o fer brillar una mica més a alguns professors –un tant reduïts al paper de desaprovar els mètodes del Merlí–, però com diu el seu creador Héctor Lozano, precisament del que es tracta és de no caure en els tòpics, de no fer exactament el que s’espera d’una sèrie o d’una pel·lícula que passa en un institut. Així doncs, fora manuals i llarga vida a “Merlí”!

Merlí2

Anuncis