HISTÒRIES DE DONES, NOMÉS

El Teatre Nacional ha començat la temporada amb una obra escrita, dirigida i interpretada per dones. En cap moment hi vulgueu veure el tòpic d’història rosa, de romanticisme associat al gènere femení, doncs de totes aquestes conclusions simplistes no en té ni un pèl. És una obra reivindicativa; és una obra que parla de la nostra història recent i dels crims que es van cometre a mans del franquisme.

“Només són dones” dóna veu a uns testimonis femenins que són reals, que veritablement van viure aquell malson i que no ho van poder explicar. Perquè les van matar, perquè els van prendre les criatures dels braços, perquè ningú no les va tenir en compte quan es van escriure els llibres d’història que parlen d’una guerra feta aparentment només per homes. Elles hi eren i en van patir les conseqüències igual o pitjor que ells. Quedi constància d’això.

Només són dones

Aquesta obra escrita per Carmen Domingo i dirigida impecablement per Carme Portaceli, és interpretada per una de les nostres millors actrius de l’escena actual, la Míriam Iscla, que tota sola defensa a base d’uns girs de vertigen aquestes dones de les quals parlàvem. Però la gran Iscla no està sola a l’escenari: l’acompanyen dues dones excepcionals, cadascuna amb el seu art, que expressen l’ànima de cada víctima. D’aquesta manera, al ritme de les seves paraules, la Sol Picó dansa, es retorça i ens mostra tots i cadascun dels sentiments de cada dona, mentre la música en directe de la Maika Makovski ens transporta als racons més inhòspits del drama. Anar a veure aquesta obra, doncs, representa un bon exercici de memòria històrica a més a més d’un bellíssim acte de justícia poètica.

 Maika Sol

I aquest homenatge a les grans oblidades de la nostra història recent em recorda un llibre seguit d’un documental que els germans Daniel i Jaume Serra van escriure i dirigir sobre la mateixa qüestió: les dones durant la guerra. Sota el títol de “La guerra quotidiana”, ells van donar rostre i veu a tot un seguit de testimonis femenins que, des de posicions i perspectives diferents, també van fer o viure o patir la guerra civil. Un bonic homenatge, també, a totes elles, i que convindria recuperar dins aquest bon assortiment de documentals que la nostra televisió pública ens convida a veure cada setmana.

La guerra quotidiana

Perquè si és veritat que vivim en temps moderns, perquè si ens hem de creure que sí, que ja s’acosta el dia de la igualtat entre sexes, potser que anem posant fil a l’agulla i fem despertar totes aquelles grans oblidades de tots els temps.

Anuncis