EN PRIMERA PERSONA

Les lectures d’estiu tenen aquell ritme lent i compassat que la resta de l’any, malauradament, no ens acompanya. Les hores s’allargassen mandroses, el sol es resisteix a pondre’s fins ben entrada la tarda, i nosaltres feliços de tenir TEMPS.

És per això que l’estiu sempre m’ha semblat el moment idoni de l’any per llegir els clàssics, perquè ells posseeixen precisament aquest ritme diferent. També és moment per a grans descobriments, per a petites joies literàries d’altres temps que gràcies a algunes editorials minucioses sorgeixen de les tenebres de l’oblit. És el cas d’una lectura d’aquest estiu que m’ha deixat completament enlluernada: “Primera part”, de Cèlia Suñol (Adesiara, 2014).

Primera part

Nascuda al meu estimat passeig de Sant Joan de Barcelona un any abans d’encetar el segle XX, en el si d’una família benestant i molt catalanista, la Cèlia i les seves germanes van tenir lliure accés a la magnífica biblioteca del pare. Potser aquest fet la va empènyer a escriure més endavant, o potser va ser l’extraordinària història d’amor que va tenir el privilegi de viure gràcies a un brot de tuberculosi.

A“Primera part”, la Cèlia novel·la els primers anys de la seva vida i uns anys vint que, arran d’aquest brot lleu de tuberculosi, la porten a Davos, el gran pulmó suís on els afectats d’aquesta malaltia anaven a parar i que Thomas Mann va descriure tan bé a “La muntanya màgica”. Allà, a Davos, la Cèlia disecciona en primera persona l’estat psicològic dels davosians, les seves dèries, les seves converses, aquell equilibri disciplinat entre les hores de son i de vetlla, fins i tot el deliri del ball al qual alguns hi estan avesats, i el munt de lectures i cartes que escriuen mentre veuen passar la vida, o potser acostar-se la mort,  cadascú ajagut a la seva gandula. L’hivern que dóna pas a l’esclat de la primavera, l’estiu, la tardor i altre cop un hivern… Uns que se’n van, d’altres que segueixen allà. La Cèlia descriu aquest petit univers de manera exquisida, amb tanta finesa de detalls com després descriurà el seu gran amor per un danès tuberculós, en Kaj Hansen, que a “Primera part” anomena Ole. Al seu costat viurà una autèntica peregrinació per diversos països d’Europa, tot buscant la curació d’ell, i nosaltres assistirem a un amor tan pur, tan incondicional, que potser algú podria pensar que es tracta d’una novel·la rosa, però no!, lluny d’això la Cèlia no té cap dels tics conservadors d’aquest gènere. Sí que té sentiment, de fet la Cèlia és tot sentiment, però alhora sap descriure la cruesa dels mals moments, la follia que pot arribar a envair la ment humana, la pèrdua, la degeneració, el dolor, la vida i la mort ben de costat.

Una delícia de llibre, una dona que cal descobrir i de la qual només espero que s’editi tot el que va escriure, terriblement oblidat fins ara degut a l’estèril moralitat franquista.

Davos