Un bon final

Suite francesa pelicula

Ja vaig explicar una vegada aquí que una de les meves obres literàries favorites no inclou el final. Una obra, “Suite francesa”, que ara torna a primera fila de les llibreries gràcies a la seva versió cinematogràfica, com tantes vegades succeeix en aquest món . La pel·lícula està bé, li diria a un amic que em preguntés, però llegeix el llibre, és infinitament millor. Tot i així, el director ha tingut el detall de posar-hi un final meravellós, i no em refereixo al que explica la història sinó a les darreres imatges dels crèdits on, durant uns minuts gloriosos, podem observar de prop el manuscrit original d’Irène Némirovski. Les llums s’encenen i la gent de la sala de cinema s’aixeca mandrosa, tot dirigint-se cap a la sortida. Però jo ni tan sols parpellejo mentre intento captar cada lletra escrita, cada frase ratllada, cada fletxa indicativa d’aquesta “Suite francesa” que en llegir per primera vegada em va fer una mica més escriptora.

Suite francesa

El final d’una història pot tenir molta o poca importància, pot fer pujar l’obra a un estadi superior o la pot enfonsar. Tanmateix, pot ser del tot irrellevant.

Hi ha aquells finals intencionadament inacabats, tan de moda, obertament orientats a una futura trilogia, tetralogia, pentalogia o allò que les lleis i les tendències del mercat dictin. És un final no final.

Hi ha els finals rodons, aquells que esdevenen la perfecta quadratura del cercle, aquells dels grans narradors d’històries de tots els temps que deixen al lector amb el regust d’una història rodona.

Hi ha els finals “penyasegat”, que suposen un tall, un clatellot, que provoquen en més d’un lector l’impuls de buscar un plec de pàgines oblidat a l’hora de fer-ne l’edició.

Hi ha els finals dolorosament prefabricats, que provant de despertar en el lector un somriure fàcil, previsible, més aviat produeixen que el llavi se’t torci en una ganyota d’indignació per haver-nos pres per massa simples o clarament estúpids.

Finals ensucrats, finals apoteòsics, finals que porten a la reflexió en tancar el llibre, finals amb música de fons o bé seguits d’un silenci sepulcral. Fins a quin punt ens marca el final d’una història? En el cas de “Suite francesa”, ni tan sols li fa falta per ser una obra magnífica.

The end