L’ULL DEL FOTÒGRAF

Quan Don Draper puja l’ascensor d’un gran edifici de Nova York cap a l’agència de publicitat on treballa i que ell mateix ha fundat, un primer pla frontal, despullat de tot romanticisme i sense filtres, ens mostra un home infeliç i profundament insatisfet. Trobarà, finalment la felicitat, la pau, l’equilibri, aquesta ànima torturada per dintre i perfecta per fora que esdevé el principal protagonista de la sèrie “Mad Men”? Haurem d’esperar l’última temporada per esbrinar-ne totes les incògnites.

Don Draper

Quan ell puja l’ascensor em fa rumiar en aquell altre personatge cinematogràfic, en Martin Vanderhof  (“You can’t take it with you”, Frank Capra), que un bon dia, tot pujant al pis més alt del seu imperi particular va decidir fer baixar l’ascensor i no posar-hi els peus mai més. Ho va deixar tot per dedicar-se a ser més pobre fent allò que més li agradava. Una proesa, insensata, però proesa.

Però parlàvem del primer pla d’en Don Draper, perquè en ell es poden apreciar aquelles gotetes de suor a les temples, que llisquen impassibles des de l’arrel d’aquells cabells tan ben pentinats, i que anuncien clarament la tempesta.

Un primer pla ben fet ens acosta a l’ànima de la persona, a través de les llums i les ombres destriem tota la informació latent en una sola imatge. Quan el fotògraf i/o realitzador és bo, el missatge és tan potent que va molt més enllà de la imatge aparent.

Pomés exposició PedreraMicrosoft Word - Documento1

Aquests dies coincideixen a Barcelona dues exposicions sobre fotografia, dues mirades al món per part de dos fotògrafs catalans amb recorreguts molt diferents. A la Pedrera, els treballs de Leopoldo Pomés ens mostren l’univers que l’artista ha construït al llarg de tota la seva carrera, mentre que al Palau de la Virreina, una exposició més discreta ens dóna pistes aleatòries de la trajectòria d’en Jordi Socías.

Jo era força petita quan els meus pares peregrinaven de casa en casa, cada cap de setmana, amb tota la seva colla d’amics. Guitarres, premsa clandestina, debats encesos sobre política, cultura, art… Un espectacle entretingut o, si més no, original, per a una nena que només buscava un racó on llegir els seus “tebeos”. Entre aquella colla d’amics, la majoria de cabells llargs i barbuts, n’hi havia un que destacava per la seva riallada forta i sonora, en Socías. Aleshores tot just començava en el món de la fotografia. Sense dedicar-s’hi encara professionalment , treballava en alguna cosa relacionada amb rellotges, però crec que ja devia saber –com ho saben tots aquells que són cridats a un ofici artístic–, que la seva vida donaria un tomb el dia que es decidís a “baixar de l’ascensor”: el futur li reservava un lloc com a fotògraf professional.

Socías autorretrat

I així va ser. Després de tants anys em trobo un recull de les seves obres a la Virreina: entro, passejo la mirada per la primera sala, i em topo amb “L’autoretrat amb Feroz”, on apareix tal i com jo recordo l’amic dels meus pares que reia tan fort i que un bon dia se’n va anar a viure a Madrid. Allà va treballar per a les millors revistes gràfiques i, anys més tard, per a El País. Es va fer un nom a partir dels seus retrats de personatges del món de la cultura, des del mestre Dalí, passant per Gabriel García Márquez o els directors Bernardo Bertolucci i Pedro Almodóvar. Un luxe de primers plans on en Socías capta l’essència més personal d’aquells homes i dones de biografia prou coneguda.

Però seguint un ordre aleatori, el mateix que en Socías ha volgut donar a aquesta exposició a la Virreina, he començat pel seu final en comptes de parlar del seu principi, perquè el fotògraf va iniciar-se disparant l’objectiu al carrer i, el que més m’agrada, fent crònica social i política a través de les seves imatges als setanta i als vuitanta: manifestacions al carrer, vagues de treballadors, el cop d’Estat de Tejero… Una manera fantàstica de posar l’art al servei del moment històric i del país.

Socías mani

Diferent és el recorregut d’en Leopoldo Pomés. En la llegenda inicial de l’exposició de la Pedrera se’l defineix com a fotògraf, publicista, cineasta, dibuixant, poeta, empresari, gastrònom… i el primer que em ve al cap és que no crec que aconsegueixi mai acumular tants oficis en tota la meva vida! En tot cas, em concentro en el fet que em trobo davant les imatges d’un dels fotògrafs més rellevants del panorama artístic català de la darrera meitat del segle XX. M’agrada el text que acompanya la primera fotografia que va fer: en Leopoldo tenia 16 anys i treballava a l’empresa que feia els flams Potax. Des de la finestra podia observar l’activitat que es donava al port de Barcelona. Grans velers ancorats, el tren que arribava al moll produint una immensa fumarada blanca, els mossos que carregaven i descarregaven les naus… Va treure la seva petita càmera de fotografiar per aquella finestra dels flams Potax i va disparar, potser encara sense saber que després d’aquella fotografia en vindria tota una vida dedicada a aquest art.

Pomés moda

En Leopoldo Pomés va retratar els carrers de moltes ciutats, els seus amics de Dau al set, els artistes d’El Paso, oferint en cada imatge la seva mirada particular. Però és, sobretot, a partir dels 60, quan crea l’Studio Pomés, que assistirem a la seva màxima realització com a artista: el món encara verge de la publicitat el crida de tal manera que assentarà càtedra. Mitges, pantalons, cosmètics, cerveses, impermeables, brandies, camises, rellotges, sopes, televisors, galetes… qualsevol producte és publicitat per Pomés a través d’una o diverses imatges del tot suggerents. Sofisticat, amb una llum molt característica, elegant, innovador, aquest fotògraf polifacètic que també va crear les bombolles de Freixenet i espais tan característics de la gouche divine com la Tortillería Flash Flash és de visita obligada a la Pedrera.

Anuncis