AMOR

Una paraula que sona tan tova i carrinclona per a alguns… i sense la qual no podem viure; un sentiment que, almenys un cop a la vida, tots anhelem haver viscut; una angoixa que recorre el nostre esperit com un llampec i ens deixa absolutament electritzats; una sensació de felicitat plena, d’esclat absolut que pot durar un dia o tota una eternitat. Qui pot prescindir de l’amor?

L’amor es presenta en mil formes diferents, l’amor posseeix una infinitat de rostres, esdevé el tema inesgotable que trobem al cinema, en una obra de teatre, en un llibre, en una cançó, en un poema… L’amor és un vell conegut que prova de sacsejar-nos des de la infància, passant per l’adolescència i arribant a la maduresa.

Norman Rockwell

Cada dia hi ha vídeos virals que donen la volta al món amb la mateixa rapidesa que un esternut, però pocs són aquells que emocionen (una altra paraula que molts maleeixen. Potser els fa por?). I aquest vídeo que corre per les xarxes des de fa uns dies, a mi, particularment, m’ha emocionat. Perquè parla d’amor.

Una ciutat, un passeig marítim molt transitat, una pantalla de raigs X i escenes d’amor autèntiques i espontànies a l’altra banda. Què veu la gent davant la pantalla? Dos esquelets que s’estimen. El públic no és capaç d’apreciar res més que dos esquelets que s’estimen; cap diferència de pell, de raça, de sexe, de religió… Fins que surten del darrer de la pantalla de raigs X i els veuen la pell, els cabells, les robes, l’edat, l’aspecte que els fa diferents si ens quedem amb la capa superficial de les coses. Una lliçó d’igualtat a través dels fets. M’AGRADA.