L’ART DE LA VERSEMBLANÇA

Dues obres, un teatre. Si fa dos dijous assistia a la Sala Petita del TNC a l’estrena de l’obra d’Alfred de Musset “No feu bromes amb l’amor”, una setmana després tornava a trepitjar el vestíbul del mateix teatre per assistir, aquesta vegada, a l’estrena de l’obra que es representa a la Sala Gran: “L’art de la comèdia” d’Eduardo de Filippo. No succeeix gaire sovint que en dues setmanes puguis veure dues obres extraordinàriament adaptades, dirigides i interpretades. Tanmateix, és així.

No feu bromes amb l'amor

“No feu bromes amb l’amor” té una aparença d’història adolescent, de trama d’època de començament lleuger en què un senyoret de casa bona juga a fer servir els seus encants davant les noies que troba en el seu retorn a la llar, imbuït d’aquell aire mundà que semblen haver-li conferit els anys passats a la universitat. Un aire diametralment oposat al de la seva cosina Camille, recent tornada del convent i aparentment més a prop de Déu que no pas de qualsevol altra passió, malgrat les intencions del baró de casar-los. Però res és el que sembla en un món adolescent que no abandona el joc com a aliat; que desafia el saber dels grans perquè ser viu és explorar per compta pròpia i, sobretot, menysprear els límits. Potser el missatge esdevé massa alliçonador des del mateix títol de l’obra, però és així com Musset vol demostrar que el joc perillós de l’amor pot fer passar de la comèdia al drama, de la farsa a la tragèdia en un obrir i tancar d’ulls. Una experiència pertorbadora amb conseqüències sempre imprevisibles, que potser l’autor va voler exposar en aquesta obra després d’estimar i patir amb l’escriptora Georges Sand.

La interpretació dels personatges de l’obra, en alguns casos veritablement creativa i sorprenent –com és el cas d’en Carles Martinez fent de baró–, ens marca el ritme d’alternança dels diferents gèneres, a la manera capriciosa com aquests mateixos ho fan en la pròpia vida.

L'art de la comèdia

També del joc de les aparences tracta “L’art de la comèdia”, una obra amb majúscules i un text absolutament brillant. No sorprendré ningú si dic que Lluís Homar defensa cada minut de les dues hores que dura la posada en escena d’aquesta obra de De Filippo amb la seva direcció i la seva interpretació, com també ho fan els actors Joan Carreras, Mar Ulldemolins o Andreu Benito entre d’altres.

La història arrenca amb l’arribada d’un nou prefecte a una localitat de províncies, tenint per endavant el seu primer dia de feina i una llarga llista de visites a rebre i a escoltar. Però tot es capgira a partir d’una trobada no concertada amb un veterà comediant. Una conversa entre tots dos homes sobre la importància, o no, del teatre, donarà el tret de sortida a una delirant jornada que el prefecte mai hauria volgut ni esperat.

I és que el que plana per damunt de tota l’obra són precisament els límits entre realitat i ficció, el que és o el que sembla, l’essència mateixa del teatre i el poder de la imaginació. Lluís Homar ho avança al principi de tot, mentre els actors construeixen l’escenari on l’obra transcorrerà:

 

“I, tanmateix, és allò imprevist que eleva el teatre a la categoria de sublim, singular, únic. Qualsevol esforç tècnic o financer que es pugui dur a terme per fer el més realista possible una posada en escena, podrà encuriosir el públic, però el deixarà sempre insatisfet per no haver pogut usar la seva imaginació. Els carrers de veritat, les places de veritat, els arbres, els salons autèntics, l’amplitud d’un paisatge de muntanya, de pagès, mariner… tot això l’espectador ja ho demana al cinema… però al teatre, la fantasia del públic, convocada per la paraula del poeta, crea tal com es vol veure les escenes en què es desenvolupa una determinada acció”.

 

Amb aquest esperit de grandesa de trobar-nos en una sala fosca on els actors van muntant l’escenari en el qual, minuts després, tot esdevindrà possible, on la nostra imaginació tindrà un paper decisiu a l’hora de destriar entre realitat i ficció, iniciem un viatge sorprenent i que, sens dubte, ens farà reflexionar. Segurament és un dels cants d’amor al teatre més clars que he escoltar en els últims anys.

Teatre