UN ESCULTOR AL TOMBANT DE SEGLE

Passejar pel carrer Princesa, Montcada, Sant Jaume, Ferran… és un luxe que de tant en tant ens hauríem de permetre, siguem o no habitants de Barcelona. El pes de la història respira a través de les llambordes antigues que tantes generacions han trepitjat abans que nosaltres; els murs sòlids, robustos dels palaus que gairebé freguem al passar ens explicarien un munt de secrets de família si algun dia ens aturéssim a escoltar-los. Al número 5 d’un carrer estret anomenat Barra de Ferro s’hi amaga un museu, el MEAM (Museu Europeu d’Art Modern), la col·lecció permanent del qual no seré jo qui la recomani especialment, em sap greu, però sí l’exposició temporal que al desembre es va inaugurar en la seva primera planta: “Una passejada per l’obra de Josep Llimona”. La trobareu vigent fins el febrer de 2015 i jo de vosaltres no me la perdria.

Expo Josep Llimona

En el procés d’escriptura de la meva darrera novel·la, “L’hospital dels pobres”, vaig tenir l’ocasió d’acostar-me amb lupa a alguns dels nostres grans escultors del tombant del segle XIX al XX, així com a aquells que van ser joves promeses en els primers anys del segle. Un descobriment que m’ha fet més sensible a aquest art, l’escultura, que potser havia assaborit menys que la pintura, la música o la literatura.

La feina de l’escultor és la d’un artesà minuciós, perfeccionista fins a l’extrem, que clava els ulls penetrants en un tros de matèria i amb les seves mans és capaç de treure’n una ànima, un sentiment, una al·legoria, una experiència que, després d’ell, viurà molta gent. L’escultor acostuma a ser un personatge introvertit, amant de la soledat que es respira al seu taller, posseïdor d’una sensibilitat i d’una vida interior que només deixa veure a través del fang, del guix, del marbre, de l’estuc, de la pedra, el ferro o qualsevol material aparentment sense vida.

Llimona treballant

A través d’aquesta retrospectiva  –la primera!– que es fa de Josep Llimona, un dels grans escultors catalans de la seva època, assistim a la flaire d’una fi de segle amb gust historicista, –aquell aire nostàlgic de recuperar el passat gloriós que envaeix sovint el final d’un període– i alhora al caminar ferm cap al simbolisme quan ens endinsem ja en el segle XX. L’exposició està organitzada de forma cronològica, podent apreciar així l’evolució de l’artista que va viure a cavall entre dos segles i entre dues maneres de veure el món.

Posem-nos en situació: A la fi del XIX Barcelona era una ciutat en plena expansió; feia gairebé cinquanta anys que n’havien enderrocat les seves muralles i la ciutat creixia paulatinament a partir del pla d’Ildefons Cerdà. Naixien nous barris i l’escultura, –entre ella la de Josep Llimona–, esquitxava alguns dels seus racons, places i noves façanes embellint l’espai que configurava la nova ciutat. “El desconsol”, el “Monument al Doctor Robert”, són algunes de les peces que Josep Llimona va crear i exposar en l’espai públic urbà, i que ara podem estudiar amb deteniment gràcies a l’exposició. Però l’autèntic plaer l’he trobat en aquell festival simbolista que omple algunes de les sales del MEAM amb al·legories que Llimona va fer a la Melangia, a la Tristesa, a la Serenitat o a la Malenconia, sentiments amb rostre de dona que sovint a través de l’exquisidesa blanca del marbre ens arriben segurs, ferms, indiscutibles fins al fons de l’ànima.

 Desconsol Meditació P2-3

Va ser Manuel Brunet, ja a l’any 1932, qui va escriure a “La Publicitat” una frase que, sense cap mena de dubte, vaticinava el futur: “Dintre d’uns quants anys, una escultura de Josep Llimona ens evocarà tota una època”.

Anuncis