NADAL/S

El Nadal és una ocasió molt propícia per organitzar aquelles activitats familiars o amb el grup d’amics que durant l’any diem de fer i mai ens posem d’acord: una sortida al cinema, una anada al teatre tots plegats, un concert, un sopar en aquell lloc del qual tan ens n’han parlat… És en aquest entorn que l’altre dia vam anar amb la família, –grans, mitjans i petits– a veure un dels grans musicals de la temporada: Mar i Cel.

Mar i cel

Alguns de nosaltres ja havíem vist aquella adaptació que Dagoll Dagom va fer de l’obra de Guimerà als anys 80, ja havíem rebut l’impacte de l’imponent vaixell corsari que la companyia va situar al bell mig de l’escenari esdevenint, sens dubte, un personatge més. D’altres, per suposat els petits, era la primera vegada que sentien les veus i els laments d’una intolerància religiosa i de classe a través de pirates i cristians. Perquè d’aixo va aquest ja gran clàssic de la nostra literatura i del teatre musical: d’incomprensió religiosa, de tabús llargament arrelats, d’un amor que tan sols pel fet de ser entre un musulmà i una cristiana esdevé en si mateix una terrible gosadia. I és bo que el tornin a posar en escena perquè els més petits facin preguntes i nosaltres les hi puguem respondre des de la perspectiva actual. Perquè podem explicar-los que l’expulsió dels moriscos d’Espanya, al remot segle XVII, va ser un cas aïllat i que avui dia està del tot superada la intolerància entre les diferents religions que configuren el món? Malauradament la resposta no és gens encoratjadora.

Però Mar i Cel vol ser un cant a l’esperança, com demostra la cançó estel·lar que representa l’himne dels pirates:

Les veles s’inflaran, el vent ens portarà

com un cavall desbocat per les ones!

 

I podem travessar les ones i arribar a bon port si ens dediquem a explicar, a educar, a conèixer i a interessar-nos de debò per totes aquelles creences i cultures que configuren el nostre món actual. Sense anar més lluny, el que ha provat de fer la Dolors Genovès en el seu nou documental que demà mateix s’estrena al programa “Sense Ficció” de TV3: “Déu, amb accent” és una lliçó de convivència, una voluntat d’exposar de manera objectiva i educativa la diversitat religiosa que viu Catalunya en aquest moment. Perquè, tal i com diu el missatge que l’excel·lent periodista difon, “sense coneixement no hi pot haver acceptació sòlida i assumida per tothom”. I és sota aquesta premissa que es dedica a recollir les experiències de fe de deu personatges diferents; jueus, catòlics, protestants, musulmans, ortodoxos, testimonis de Jehovà, budistes… ens apunten les línies bàsiques del seu pensament i la seva fe per acabar en una fotografia final, –potser la millor instantània de tot el documental–, on la directora els concentra en el marc reduït d’una sola línia horitzontal que ella, amb saviesa, acurta més i més per tal que s’estrenyin fins a tocar-se del tot.

Déu, amb accent