L’ART DE LA HISTÒRIA


Entre les moltes coses que una vegada em vaig plantejar ser, –suposo que l’ofici d’escriure et fa pensar que pots inventar-te la vida un munt de vegades–, hi ha la de dedicar-me a la museografia o, en altres paraules, l’art d’explicar les obres amb les quals compta un museu. És per això que quan visito una exposició o la col·lecció permanent d’un museu m’imagino si jo hauria fet la mateixa disposició de les obres, si jo hauria explicat el fil conductor que les uneix d’una manera semblant o si ho hauria capgirat tot del revés. Perquè la manera com passegem a través de les sales que contenen una col·lecció d’obres d’art, un recull meditat, estudiat, interpretat d’un moment de la història de l’art o d’un artista en particular o d’un moviment concret, és la manera en què entendrem aquella col·lecció. Cada exposició és una proposta d’un viatge a alguna part que, en el primer instant, no coneixem i de vegades, només de vegades, pot esdevenir el punt de partida a un descobriment, a alguna cosa que et sacseja per dintre i de la qual en vols saber més.


Dit això, m’agradaria recomanar un matí al Museu Nacional d’Art de Catalunya i, en aquesta ocasió, una passejada per la seva primera planta on, des del mes de setembre, es pot descobrir o re-descobrir un patrimoni que deixa bocabadat. Parlo d’una col·lecció d’obres d’art que daten des de mitjan del segle XIX fins als anys 50 del segle XX i que suposen un viatge al principi de la modernitat. Un patrimoni que s’ha anat fent des que el 1888 Barcelona es va posar en el punt de mira internacional a través de la seva Exposició Universal i que ara llueix com un vestit nou en les sales del primer pis del Palau Nacional –construït, per cert, quan la ciutat va repetir experiència internacional en l’Exposició de l’any 29.

“Plen air”, Ramon Casas  cap al 1890

La col·lecció d’art dels segles XIX i XX exposada al Museu Nacional se’ns presenta amb tan bon ofici que qualsevol pot fer-se una idea molt concreta de com funcionaven els homes i les dones de fa més de cent anys. No és un recorregut cronològic o classificat per artistes, a la manera convencional, sinó que representa un viatge al naixement de l’artista modern. Perquè parlem d’una època apassionant que compren una fi de segle –amb tota la càrrega psicològica que això comporta– i un principi de nova centúria que, com al llarg de tota la història, ve acompanyada d’una voluntat de trencar amb tot l’anterior.

Ombres reflectides, Lluís Masriera, 1920

Un recorregut, des de les primeres sales, per l’espai de més rellevància, el taller de l’artista, i una mirada atenta a la figura mateixa del creador. Eren iguals els pintors d’altres segles que els que van viure i crear durant aquests anys? En absolut. Si l’Església i l’aristocràcia havien estat els grans impulsors de l’art fins aleshores, a mitjan del XIX tot això canvia amb l’arribada d’un nou client: el burgès. Avançant per les sales del Museu Nacional ens adonem de qui eren, què volien i què rebutjaven en l’art, quin paper jugava l’artista i com es mostrava aquest a ulls del món. Ho farem a través de retrats, d’autorretrats, de paisatges, d’escenes quotidianes, de figures de tota mena pintades o esculpides pels grans com Casas, Rusiñol, Mir, Vayreda, Fortuny, Picasso, Gargallo, González, Nonell… però també de la mà de les altres arts que tan es popularitzen durant el nou segle, com el gravat, la fotografia, el cartellisme, el primer cinema i els mobles, els vitralls, la revista il·lustrada.

La ballarina, Pablo Gargallo  1929

            Modernistes, japonesistes, impressionistes que van a París i pinten “en plen air”, noucentistes, avantguardistes… Un recorregut que ens demostra que el món, des dels temps del taller de l’artista vuitcentista, definitivament ha canviat. 

Aixafem el feixisme, Pere Català  1936