UN HOSPITAL DE MODA

El vaig conèixer en una altra vida, quan el meu dia a dia era al sector de la moda. Vam treballar plegats organitzant un munt de desfilades, cada sis mesos durant uns anys, presentant les col·leccions de la firma de moda Armand Basi, a Barcelona i a París. Va ser en aquell temps quan vaig descobrir el seu talent com a dissenyador i, alhora, el seu bon tarannà com a persona.
Josep Abril desfilava l’altre dia en el marc de la Fashion Week, a la passarel·la 080 que, aquesta temporada, s’ha instal·lat al recinte modernista de l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Com cada sis mesos des de fa molts anys, el dissenyador prepara i presenta una col·lecció de moda masculina que signa amb el seu nom, unes propostes amb estil propi, impregnades d’un concepte treballat i d’una tècnica que només demostren que, al seu darrere, hi ha un bon equip de treball. El disseny català, un valor a tenir en compte i a potenciar des de tots els àmbits.

 
Feia temps que jo no trepitjava una passarel·la perquè la vida i l’ofici m’han portat per altres camins, però l’altre dia, es produïa un fet curiós d’aquells que només passen de tant en tant: l’amic Josep Abril desfilant en un dels antics pavellons de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, precisament l’escenari on he passat un hivern d’escriptura i molta, molta documentació.
La Pilar, l’arxivera, ho podria corroborar, i també us diria la quantitat de preguntes que li he fet i la de documents que m’ha hagut de mostrar. Ella em va advertir: quan comences a indagar sobre la història de l’antic Hospital, ja no saps quan ni com en podràs sortir, de tant com t’atrapa tot el que amaga aquesta institució. Perquè tot comença amb un antic hospital per als pobres de la ciutat que, al tombant del segle XIX al XX, quan ja portava cinc segles existint, s’ofegava entre els vells murs del que ara és la seu de la Biblioteca de Catalunya. La població havia crescut desmesuradament, la manca d’higiene i les dures condicions de la classe treballadora abarrotaven les sales de malalts i les fileres de llits es multiplicaven. Des d’allà, els grans metges de la nostra història, juntament amb els germans i germanes hospitalaris que tenien cura dels pobres malalts, somniaven en el dia que els construïssin un nou hospital amb el qual afrontar aquell nou segle XX que havia de revolucionar la Medicina, la Ciència, la ciutat, el país, les persones, el món sencer.

Lluís Domènech i Montaner va ser, finalment, l’arquitecte encarregat de dur a terme l’ambiciós projecte, engegat gràcies a un gran benefactor, el banquer Pau Gil, que va llegar bona part de la seva fortuna per a la construcció d’un nou hospital per als pobres de la ciutat. L’ubicarien en un immens solar al voltant del qual heu d’imaginar que tot eren camps, un terreny que es trobava en els límits d’on havia d’arribar el pla de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, un cop estigués del tot construït.

El 1930 s’inauguraven els pavellons modernistes que ara coneixem, en un acte on va assistir Alfons XIII i totes les autoritats del moment. La dictadura de Primo de Rivera feia aigües, els aires d’una futura República es començaven a palpar en l’ambient, i mentre tothom passejava pel nou i flamant Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, admirant-se de la riquesa de materials, de l’exquisidesa decorativa, de la modernitat de les seves instal·lacions que donaven pas a una nova etapa en la Medicina i en l’assistència hospitalària de la ciutat, pocs podien imaginar que anys després, havent passat una República, una guerra civil i uns anys obscurs de postguerra, viuríem la restauració d’aquest espectacular conjunt modernista, el més gran d’Europa, convertit en Patrimoni de la Humanitat. I menys encara, podien imaginar aquells metges, infermers, polítics i ciutadans que aquell dia de gener de l’any 30 van passejar per la gran avinguda central, que allà hi passarien coses, al llarg del temps, com que s’hi instal·lés una Fashion Week, o s’hi rodés un programa de televisió, o s’hi fes qualsevol acte que destorbés el treball dels metges i el benestar dels malalts. Però, és clar, a l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ja no hi queden malalts…
Malgrat tot, valdria la pena que tot ciutadà i persona interessada en la història d’aquesta ciutat, d’aquest país, d’aquesta gent que va viure i treballar aquí, anés a veure el recinte, en fes la visita i descobrís, d’aquesta manera, el món que s’amaga entre els bells pavellons.

D’aquí a uns mesos, jo mateixa presentaré la meva pròpia i personal contribució a l’hospital dels pobres de la ciutat; ho faré a través de la meva propera novel·la que, mentre li fan el vestit de presentació a Columna, –com sempre amb aquell saber fer de les bones editores–, sospira per tornar a trepitjar els carrers, les avingudes enjardinades, els pavellons de l’arquitecte don Lluís de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on ha nascut.