PERSEGUIDORS DE CIMS

Diu en Kilian Jornet, –aquesta mena de gasela lleugera que recorre els cims de les muntanyes més altes com si jugués–, que sense somnis, estàs mort.
            Ahir van passar per TV3 la segona part d’un reportatge que segueix les passes del seu darrer gran repte, “Summits of my life”, a partir del qual recorre alguns dels cims més importants com el Mont Blanc, el Matterhorn i l’Elbrús a Europa; l’Aconcagua i el McKinley al continent americà; i, finalment, el 2015, provarà de batre el rècord d’ascens al cim més alt del món, l’Everest, sense guies, sense portadors, sense cordes fixes ni oxigen suplementari. Insisteixo: Sense somnis, diu en Kilian, estàs mort. Val la pena veure’n els dos reportatges i reflexionar sobre la vida i els nostres grans reptes, molt més enllà de les muntanyes.

Un company seu de reptes, Stéphan Brosse, tricampió del món d’esquí de muntanya que, malauradament, va morir mentre l’acompanyava en la primera part d’aquesta travessa, considerava que un ésser lliure és aquell que tria el seu camí a la vida, de la mateixa manera que un alpinista tria l’itinerari a seguir. A cada moment, una decisió determinada pot condicionar el nostre destí, la realització dels nostres somnis, l’èxit o el fracàs dels nostres anhels.

I, seguint posant l’ull als cims més alts, n’hi ha un de gairebé 4.000 metres que al meu home li agrada molt observar: l’Eiger, situat a Suïssa. La seva cara nord, una de les més mítiques entre els alpinistes per la seva extrema dificultat, ha vist acomplir els somnis d’alguns, però també ha estat testimoni de grans tragèdies. Com la de l’escalador John Harlin II, que al 1966 hi va perdre la vida. Deixava enrere un nen de nou anys que mai renunciaria a la muntanya: quaranta anys després, John Harlin III va decidir emprendre la mateixa ruta que el seu pare per superar la cara nord de l’Eiger. Un repte a través del qual volia fer honor al seu pare i, segurament, una manera de retrobar-se amb ell.

Els alpinistes, els esquiadors extrems de muntanya, els qui persegueixen els cims més alts del planeta sostenen que la vida és emoció i que, sinó arrisques, no vius. Això no vol dir llançar-se al buit, –es diu que aquells que conquereixen els cims estimen la dificultat, però detesten el perill–, sinó que es tracta d’un treball d’extrema concentració, de gran previsió, preparació i meticulosa estratègia, necessàries per arribar a assolir el l’objectiu que s’han proposat.
Somnis que esdevenen reptes; camins que es van dibuixant a base d’esforç i concentració. Per fer una travessa, per conquerir un cim, per batre el rècord de velocitat… però també per conquerir la felicitat de cadascú hi ha reptes que ens fan sentir vius, plens d’emoció. Els alpinistes ens donen, a través de les seves històries i reflexions a milers de metres del nivell del mar, les claus per a superar-nos.
Tal i com diu un antic proverbi anglès:

Where there is a will, there is a way