UN PAÍS AMB QUATRE CANYES, EL LLEGAT DE LA MANCOMUNITAT

Si diumenge passat encetaven els actes que volen commemorar  els 100 anys del naixement de la Mancomunitat de Catalunya, aquella primera institució política amb afany d’autogovern eficaç que va precedir a la Generalitat, el dilluns obríem la setmana amb la presentació d’un llibre, “Pàtria i progrés”: escrit a quatre mans pels historiadors Agustí Colomines i Aurora Madaula, aquest llibre prova d’explicar, d’una manera amena i entenedora, tot el que la Mancomunitat va aconseguir fer “amb quatre canyes”, tal i com apunta en el pròleg en Francesc-Marc Álvaro. Escriu ell, referent a la tasca d’aquesta històrica institució, que “amb poc es va fer molt”. I no hi ha frase que ho resumeixi millor.

Coberta de Juste de Nin, -un dibuixant que conec prou bé-, amb un dibuix-retrat on apareix el senyor Prat, tal i com anomenaven a l’època al primer president de la Mancomunitat de Catalunya: Enric Prat de la Riba.
Per algú que no ha sentit a parlar gaire d’aquesta institució, injustament relegat el seu nom als llibres d’Història, recomano encesament la lectura del llibre o, si més no, apropar-se a alguna de les exposicions que arreu del país es faran sobre la gran i fructífera tasca que aquesta va emprendre. Sabrem, així, d’on venim, i quin és el model que els catalans sabem fer. A Barcelona –al Museu d’Història de Catalunya, al CCCB, a l’Escola Industrial i a l’IEC-, a Girona –a la Casa de Cultura-, a Lleida –a l’Institut d’Estudis Ilerdencs-, a Tarragona –al Palau de la Diputació-, en trobarem mostres que dibuixaran per a nosaltres la història de la Mancomunitat. També a la TV, amb documentals com el que el mateix dilluns van passar per TV3 i que es pot veure a la xarxa.

I tornant a Francesc-Marc Álvaro, que en la presentació de dilluns va estar absolutament lúcid, diré que m’agrada quan diu que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”, perquè si alguna cosa ens defineix com a poble és la capacitat de construir, demostrada al llarg de la història a base d’esforç i sentit de país.
Amb competències prou limitades i uns recursos força escassos, el senyor Prat i tot l’equip humà que es va mobilitzar amb ell –per cert, de tendències polítiques ben diverses-, es van posar a construir aquest país pel principi:
“Que no hi hagi ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”
Cal ficar-nos en la pell d’aquells homes que al 1914, avui fa cent anys, ho tenien tot per fer, i ho van fer possible.