EXPERIÈNCIA HUMANA

Tinc una filla a qui li agrada actuar i tot allò que tingui a veure amb les arts escèniques. Fa anys que forma part d’uns tallers de teatre que són una autèntica joia d’art i de humanitat. Perquè el teatre el fan les persones i de persones tracta. Els seus professors l’han ensenyat a estimar aquesta feina d’equip on s’entrenen les emocions, on es muda de pell constantment, on es projecta des de l’escenari cap a la part més fosca de la sala, allà on batega algun cor que pot riure, plorar, patir o sorprendre’s d’allò més gràcies al treball de l’actor. Potser no tots els qui formen part d’aquests tallers ho seran, d’actors, però segur que a través del teatre aprendran a ser més persones i a entendre més fàcilment la imperfecció humana.

El mateix que intenten fer tots els artistes de totes les disciplines, que no els mou res més que la curiositat per l’ésser humà i el món que els envolta. De vegades, el teatre salta de l’escenari, travessa el pati de butaques, obre les portes i surt al carrer. De l’espectacle que es representa sota la llum del sol o de la lluna en diem teatre de carrer, però jo en diria teatre de proximitat, perquè és aleshores quan veritablement es trenca aquella quarta paret de què parlen actors, directors i autors. És aleshores quan l’espectacle esdevé més real, més proper, gairebé el podem tocar –de vegades el toquem de veritat!–.
A Catalunya tenim la Fira de Tàrrega, una mostra que en la seva cita anual esdevé el millor aparador del teatre de carrer que es fa en aquest país, una fira que té, sens dubte, una gran projecció internacional. Però les manifestacions artístiques al carrer no només les trobem en l’àmbit del teatre sinó en tot el ventall de les arts escèniques, com el circ, la dansa, la màgia, la música, el cant i també en la pintura, l’escultura, la poesia… Artistes de tot arreu i en tots els racons del món que inunden espontàniament els carrers i places i obsequien al públic que així ho vulgui amb una experiència única i autèntica.


Hi ha ciutats més avesades que d’altres a aquesta pràctica que fuig dels convencionalismes i els espais tancats. Una d’elles és, sense cap mena de dubte, Londres, amb el seu gran epicentre al Covent Garden. És allà on s’hi troba el cantant d’òpera que interpreta una ària coneguda davant el passejant bocabadat; també l’acròbata, el contorsionista, el mag, el pallasso, el pintor en viu i en directe, l’home-escultura o el que juga amb foc. Alguns tenen llicència per actuar, d’altres no. Perquè al carrer tot s’hi val, i tot val la pena si és de debò, si desperta en nosaltres alguna cosa que ens fa aturar, observar, aplaudir si fa falta, animar, cridar, victorejar, participar. En definitiva, ser més persones i aproximar-nos els uns als altres, que bona falta ens fa.

No com a la pel·lícula de “Her”, aquests dies al cinema, on Joaquin Phoenix manté una relació amorosa amb un sistema operatiu. Una veu, –la de Scarlett Johansson, per cert–, que sembla dir i fer tot allò que ell espera en una relació de parella. En un món actual o futur completament dominat per les noves tecnologies i les relacions virtuals, el protagonista passeja per uns carrers on ningú es mira i tothom parla amb algun sistema operatiu. Són més amables, més perfectes, més fets a mida que les persones. Dóna la sensació que si, en algun moment, succeís una cosa extraordinària al carrer, com un espectacle, una manifestació artística, un intercanvi humà, ningú hi estaria interessat perquè en aquest món que reprodueix la pel·lícula els éssers humans ja s’han allunyat massa els uns dels altres. Una interessant reflexió.