LA GÀBIA DE NINES


La Lucrècia viu en un món imaginari, o això és el que sembla.
La Lucrècia és una vídua que només veu que virtuts en els seus tres fills, o això és el que sembla.
A aquesta mare devota que viu d’esquenes al món veritable, que es posa una vena davant les misèries que habiten als carrers de la postguerra barcelonina, que només parla amb els seus ocellets dins una gàbia bonica, que fa passar els dies un rere l’altre esperant, simplement, la propera setmana per a la seva tarda de te, amb els fills, amb el seu bon amic el doctor, on fa veure que el temps no ha passat, que els fills no han crescut, que els pot acaronar i amanyagar com quan eren petits i corrien al voltant de les seves faldilles… tots i totes li amaguen les vergonyes perquè pensen que ella no ho podria pas suportar. És una nina, diuen. Però potser només ho sembla.

Josep Maria de Sagarra va escriure aquesta obra de teatre que porta per títol “Ocells i llops” que només va ser posada en escena en una ocasió. Eren els darrers anys quaranta, amb gairebé una dècada damunt les espatlles de misèria, fam, repressió i extremismes propis d’una guerra que va desembocar en una dictadura ressentida. Una obra que en aquella època van trobar perillosa perquè parlava d’un món d’aparences rere el qual s’amagaven les vergonyes humanes, i van decidir no exposar-les.
“Hem de procurar que en la nostra gàbia de nines no es trenqui res”, li demana insistent, obstinada, la Lucrècia a la seva fidel minyona. Aquesta és la seva opció i amb ella va donant corda a la nina que canta, que riu, que parla amb els ocellets i esdevé feliç. O només ho sembla.
Ja fa un mesos que vaig veure la Carme Conesa en un número musical dins aquella obra polifacètica que va ser “Taxi al TCN”: amb una escenografia pròpia i, curiosament, dirigida per Lurdes Barba –la mateixa que dirigeix l’obra d’”Ocells i llops”–, la Conesa va donar el to dramàtic amb una cançó anomenada “Flor de vici”, representant el paper d’una cupletista en el seu pitjor moment. Aquell dia la Conesa em va fer aguantar la respiració, em va arribar a l’ànima de tal manera que encara avui sento la veu i veig aquell rostre desencaixat.


El mateix rostre que interpreta la nina dins la seva gàbia daurada, bonica, preciosa, aparentment intocable. Una mare de porcellana fina que estima els seus fills amb passió, amb devoció, sense jutjar-los ni veure cap dels seus defectes. O això és el que sembla.
            Al seu costat, un vell amic que l’estima: un doctor encarnat pel gran Francesc Luccetthi, actor amb majúscules, que du l’ofici a les venes com tots els membres de la seva fabulosa família.  
Quantes nines van haver-hi en aquells anys de postguerra? Quantes nines hi ha hagut al llarg del temps? Una opció de vida que van triar i han triat algunes dones i també alguns homes, segurament, per pura supervivència, pensant que així, dins el seu món d’aparences, res es podria trencar. La qüestió és saber si la gàbia es pot mantenir tancada eternament. Josep Maria de Sagarra ens dóna amb aquesta obra que es pot veure al Teatre Nacional i que recomano efusivament, la seva pròpia visió.