CATALUNYA S’AGAFA LES MANS
El poble català construeix grans iniciatives quan ajunta les mans, els cossos, les ments.
La seva dansa és la sardana, que no s’entendria sense la unió de totes les mans; arreu del país s’alcen castells –human towers, com en diuen els anglosaxons–, que no serien possible sense la unió de totes les forces, els cossos i una planificació molt més meditada del que pot semblar; la llarga tradició del cant coral –dels cors de Clavé fins als nostres dies–, explica per si mateixa que es tracta d’un poble a qui agrada ajuntar-se en una sola veu.
Catalunya, tantes vegades terra d’ acollida, ha esdevingut al llarg dels segles nova llar per a gent d’altres parles, d’altres orígens, d’altres pells i cultures diferents. I és obligat respectar-les, perquè enriqueixen el nostre avui i el nostre demà.
Però Catalunya està amoïnada perquè no la deixen fer, perquè no la deixen ser. Una antiga i vella nació a qui han prohibit, –de manera reiterada en la història–, els seus drets, les seves institucions, la pròpia bandera i la llengua comú. Una terra que han menystingut per voler ser, com si aferrar-se al que hom és, signifiqués talment una provocació.
L’última Diada, el meu poble s’ha superat fent una cadena humana que cobria 400 Km del territori, malgrat que en podria haver abastat molts més. La gent ha sortit al carrer, s’ha desplaçat arreu del país per dir sí, volem construir el nostre futur. Sense embuts, sense eufemismes. Clar i català.
Fent ús d’un llenguatge que coneix, el del civisme i la força de la unió, ha ajuntat les seves mans un cop més per formar amb el cos una cadena, una veu única per uns instants. Les diferències són moltes, els matisos ja vindran, però si una cosa ha quedat prou clara és que el meu poble vol construir.
El meu poble sap construir grans iniciatives quan s’ajunta: sardanes, castells, cors, cadenes humanes.
Pot, qualsevol democràcia, girar l’esquena a una declaració d’intencions com aquesta?
