THE LOVE BOAT

Ja que és estiu i les vacances són a tocar –de fet, hi ha gent que ja les practica!–, posem-nos una mica en sintonia i recordem una, només una, de les múltiples formes de viatjar: els vaixells. Gràcies a aquest transport que es desplaça per aigua, sigui en forma de mar, oceà, riu o fins i tot llac, els destins que podem escollir són infinits! També cal remarcar que l’estil de viatge és molt diferent si ens decantem per un creuer gran, o petit i exclusiu, un veler o una llanxa a motor.

Comencem pel primer, aquest que els diaris afirmen que només fa que créixer en volum i freqüència al port de Barcelona: els creuers de les grans companyies italianes, britàniques i nord-americanes, principalment. Jo mateixa en vaig tastar uns quants amb la família sencera durant uns estius, aquells en què tens unes ganes terribles de moure’t, de canviar d’aires per uns dies, de veure món, però alhora has de buscar una manera còmoda de fer-ho amb nens que aixequen poc més de dos pams de terra. Potser al principi ens vam deixar portar per la idea d’aquella sèrie que –qui no l’ha vist?– als anys vuitanta va arribar des dels Estats Units a les nostres pantalles: “Vacaciones en el mar” –traducció absolutament lliure de “The Love Boat””, que potser sonava excessivament sentimental–.

No sé com seria ara mateix veure aquella sèrie que en el seu moment va triomfar, una comèdia lleugera, amb tocs romàntics i sobretot amb un aire de vacances constants que enganxava. Uns personatges arquetípics que tots recordem, com el capità Stubing, el doctor d’a bord Adam Bricker, la Julie, –la directora del creuer–, o l’entranyable figura del barman Isaac, de la mà del qual vam aprendre el nom de determinats còctels. Tots ells eren part de la tripulació i configuraven el repartiment de personatges fixes de la sèrie, mentre que els itineraris de viatge, els passatgers i les històries anaven canviant.
            Em consta que al 1998 es va rodar un remake que no he arribat a veure mai. Només espero que fos una mica millor del que aquests dies es dediquen a emetre per Antena 3 sobre una sèrie també mítica dels vuitanta: “Dallas”.


Pel que fa als creuers fluvials, només he tastat el del Nil, així que la meva experiència esdevé una mica limitada al respecte. A més a més ho vaig fer fa tants anys que poc tenia a veure, em sembla, amb els creuers actuals per aquest riu,  tan ple d’Història Antiga com de volum de masses turístiques. Queda lluny aquella trama misteriosa que Agatha Christie va recrear en les seves aigües: “Mort al Nil”. Un seguit de personatges que, trobant-se de vacances en una embarcació de luxe, es veien sobtadament implicats en l’assassinat d’una rica hereva nord-americana. Mentre el vaixell remuntava les aigües tranquil·les del Nil, el detectiu belga Hercule Poirot anava esbrinant poc a poc la veritat dels fets. Una bona lectura d’estiu, per cert, així com qualsevol de les trames detectivesques d’aquesta dama anglesa anomenada Agatha Christie que va morir de causes naturals.

 

Una experiència que no he assaborit, encara, i de la qual tots aquells amics i familiars que sí que ho han fet me n’han cantat les mil meravelles és la de viatjar en un veler per les aigües del Mediterrani. Grècia, Turquia… poques persones ben avingudes, nits a bord observant les estrelles, bona conversa, bona lectura, aliments de Km O, com s’anomenen ara –peix d’allà mateix, verdures i fruita dels ports propers…– i, suposo, una sensació de vacances i felicitat que duren tot l’any, fins i tot en els mesos d’hivern quan la idea d’estiu amb els seus colors i sabors sembla del tot un miratge.


Anuncis