EXPERIÈNCIA ROMANA


Una de les coses que més m’agraden de Roma és que té la mida d’una ciutat que pots recórrer caminant.
            Veure com s’enfila el sol, un matí qualsevol, en el fòrum romà; passejar pels carrers empedrats, evitant les grans vies on els cotxes i les motos poden donar-te un bon ensurt –no hi ha res més trepidant que la conducció dels romans!–; asseure’s a migdia en qualsevol terrassa de qualsevol plaça –n’hi ha tantes!– i degustar una bona pasta, un vi de la regió, mentre veus passar la gent, mentre escoltes la musicalitat de l’idioma –perquè no només el parlen, sinó que el canten a cada frase–; endinsar-te a mitja tarda en un palazzo burgès reconvertit en galeria d’art o museu, com la magnífica Galleria Doria Pamphilj –a la mateixa via del Corso–.
            Museus a l’interior de grans villes o autèntics museus a l’aire lliure, un espectacle que ens remet a la nostra història i als propis orígens i que, tot passejant-nos-hi, ens fa adonar que l’home les ha passat de tots colors.

L’entramat de carrerons i petites places, amaguen sovint autèntiques joies arquitectòniques: fa molts anys vaig estudiar les esglésies barroques de Roma, –que constitueixen un motiu en si mateix per a una escapada a la ciutat–; a classe, les vam llistar, les vam estudiar una a una, en vam analitzar la seva estructura, en molts casos revolucionària en la seva època i finalment les vam visitar. No hi ha res com refugiar-se en l’interior d’algun d’aquests temples per comprendre el bon ofici d’arquitectes, escultors i pintors del millor barroc. I en l’indret menys pensat –de tant amagat com es troba–, dins aquella penombra fresca i silenciosa, ens pot sorprendre la presència d’un botó –de vegades cal posar-hi una moneda–. L’hem d’activar immediatament, perquè aleshores es farà la llum!, i descobrirem que teníem al davant nostre un autèntic Caravaggio o un “Extasi de Santa Teresa” del mateix Bernini.

 

  

Però Roma no només ens parla de temps molt antics, sinó també d’un segle XX que la va convertir en un dels principals platós cinematogràfics d’Europa. Escenes mítiques com la d’un Gregory Peck i una Audrey Hepburn conduint una vespa a la manera italiana a “Vacances a Roma”, o l’exuberant  Anita Ekberg banyant-se de nit a la Fontana di Trevi amb Marcello Mastroiani a “La Dolce Vita”, han estat part important de la història del setè art. També la Roma reconstruïda en els famosos estudis de Cinecittà per gravar escenes memorables de Ben Hur, Cleopatra o Quo Vadis. Infinitat de pel·lícules clàssiques del cinema, que només van ser el principi d’una Roma convertida en plató, perquè en l’actualitat la llista creix any rere any, acollint-hi directors de tot el món, gèneres de tota mena, actors i actrius de totes les espècies.

Ciutat de les arts, ciutat del cinema, reminiscència del vell imperi, epicentre de la dolce vita… un assortiment de gustos tan variat com els gelati que omplen de color cada racó i cada plaça de la vecchiaRoma.


Anuncis