LE MÉTÈQUE

 

“Amb aquesta cara de métèque,
de jueu errant, de pastor grec
 i els meus cabells als quatre vents…”
Són les paraules amb les quals es descriu a si mateix el personatge d’una de les cançons més famoses de George Moustaki, ‘Le métèque’, que no és altre que el propi cantautor. Nascut a Alexandria, de família grega, francès d’adopció i mediterrani per excel·lència, home de tantes pàtries –així en vaig parlar en aquest mateix blog fa més d’un any a l’escrit que portava per títol “Ma solitude”, una de les meves cançons favorites de l’entranyable Moustaki.
Fa pocs dies que la premsa ens informava de la seva mort i, d’una manera molt intensa, les seves cançons van retornar a mi com una glopada, com una banda sonora que descriu millor que cap altra cosa el tarannà d’aquest cantautor. Vaig rebre uns quants whatsapp de gent molt propera, homes i dones d’edats diverses que estimen la música de Moustaki com jo mateixa. Molts tristos, tots plegats…
Perquè Moustaki era com una conversa íntima, una confidència feta a mitja veu, una manera de veure i de viure la vida que desprenia humanitat, passió i llibertat.

Un personatge que pertanyia a una generació concreta, la dels meus pares, però que també va arribar a tots aquells i aquelles que en un moment o altre de les nostres vides el vam descobrir i en vam interioritzar les seves lletres i la seva música.
A mi me’l va descobrir François Destal, el millor professor de francès que un alumne pot tenir. Un home que també té un cert aire de métèque o de cantautor francès; un professor que va saber introduir-me a aquest idioma de la cultura universal a través de la bona música i les bones arts d’ensenyar. I justament va ser “Le métèque” la primera cançó que jo vaig aprendre en francès, traduint-la poc a poc, amb el seu ajut, i descobrint-hi algú que parlava de barreja de cultures, de mestissatge, de passió per la vida i l’amor. Una meravella de lletra, com totes les de Moustaki, que acaba amb una declaració d’amor tan profunda com aquesta:

“I nosaltres farem de cada dia
tota una eternitat d’amor,
que viurem fins a morir”
Un home, en Moustaki, que portava la Mediterrània tan endins que malgrat viure bona part de la seva vida en una ciutat sense mar, París, va triar instal·lar-se en una illa enmig del riu que la creua, una petita illa anomenada Saint Louis de quatre carrers i comerços de barri, envoltat d’aigua.
Deia que li agradava comunicar-se amb la gent, que hi tenia molta facilitat perquè la gent mediterrània passa bona part dels seus dies al carrer, parlant, intercanviant, compartint… en contrast amb els països freds, on la gent sol tancar-se més a casa.
Ell deia que estimava molts països, però que no s’identificava exactament amb cap. Ell afirmava sentir-se “estranger” a tot arreu, sense saber que gràcies a la seva música, a la seva manera de ser, no hi ha paraula que se li allunyi més en els nostres cors.



Anuncis