LA FINESTRA

Diu el nostre poeta Miquel Martí i Pol en un dels seus bells poemes, anomenat “La finestra”:

Darrera la finestra, que m’incita,
puc passar hores i més hores
només mirant; i de vegades penso
que potser aquesta quietud
és l’espai més propici per trobar
tot allò que semblava perdut per sempre.
La poesia té aquesta grandesa que fa que cadascú trobi quelcom diferent en cada vers llegit. És l’expressió més pura dels sentiments fets paraula, a la qual només hi ha una manera d’arribar-hi que és el propi sentir.
Darrera la finestra, jo he observat molt aquest estiu: n’hi ha hagut moltes, de finestres, tantes com llocs on he dormit. A través d’elles he observat paisatges diversos: alguns molt lluny de casa; d’altres, coneguts i propers. Des de la quietud he pensat en aquests paisatges, en les seves gents i també en la gent de casa.


Hi ha una finestra rere la qual només hi he estat a través d’una pel·lícula, però tot i així m’ha fet sentir i entendre moltes coses. Parlo d’ ‘El carter (i Pablo Neruda)’, una pel·lícula que cal tornar a veure de seguida, si fa temps que no la mires. La història prové d’una novel·la –abans guió radiofònic– d’Antonio Skármeta anomenada ‘Ardiente paciencia’, i tracta sobre dos personatges i un racó de món perdut dins la Itàlia costanera. És en el petit poble de pescadors on hi ha una finestra des de la qual en Mario, un personatge senzill que t’arriba al fons de l’ànima, observa cada matí arribar el seu pare de pescar. Ell mira angoixat com els homes treuen les xarxes de les barques, homes com el seu pare que fan una feina que ell no vol fer, perquè ell té altres aspiracions: ell llegeix, ell escriu, ell no està fet per una altra cosa que no sigui sentir amb intensitat tot allò que l’envolta. En Mario trobarà una feina de carter, però amb una peculiaritat ben gran: només té un client i aquest client no és altre que el poeta Neruda, exiliat durant un temps a Itàlia en una casa més enllà de la cala dels pescadors. La relació que s’estableix entre tots dos homes és estranya, intensa i entranyable. Difícilment es pot mirar aquesta pel·lícula sense estimar els seus personatges, sobretot ‘il postino’, que malgrat li falten les paraules té cor de poeta i dels bons.
            Neruda enyora la seva terra natal mentre viu exiliat a Itàlia i ‘il postino’ comença a mirar-se el lloc on viu, aquell que veu des de la finestra de casa, amb ulls de poeta, buscant metàfores per a fer poemes –com li aconsella Neruda en una conversa magnífica–. Des d’allà veu el mar, sent la remor de les onades, escolta per primera vegada el soroll del vent i busca adjectius per a descriure com són les xarxes del pescador –tristes, afirma–.


            És una pel·lícula d’una sensibilitat extrema i que fa pensar en aquesta grandesa inexplicable de pertànyer a un lloc en el món que, de la mateixa manera que la pròpia família o la pròpia gent que t’estimes, et fan sentir d’on véns i, sobretot, qui ets.

            Benvinguts, novament, a aquesta finestra.

Anuncis