ELS COLORS QUE PORTO AL MEU COR

Ja fa un segle que va néixer l’Avel·lí Artís-Gener, més conegut a casa com en Tísner. Escriptor, periodista, ninotaire, però sobretot un referent de la cultura catalana i l’amor a la pàtria. Jo tenia deu anys quan un dia, els meus pares, em van portar a casa en Tísner. Deu anys fàcilment impressionables i, sobretot, quan has cregut en els pirates i estàs a punt d’anar a conèixer un senyor amb un pegat a l’ull. Recordo el seu pis del carrer Borrell, on al menjador s’hi exhibia una estelada; recordo la seva dona, la Lluïsa, tota dolçor amb una nena una mica tímida; recordo conèixer aquell “pirata català” de veu rovellada i un gran sentit de l’humor.


En Tísner treballava amb el meu pare, justament aquell 1982, i per això es va convertir durant un temps en un rostre proper i conegut a casa. En Tísner havia embolicat a l’Esquerrà, aquell dibuixant de la clandestinitat amb bigoti i melena, a crear un personatge, curiosament una nena com jo però amb una important missió: la primera campanya de normalització lingüística del català després dels anys foscos del franquisme. La Norma –dibuixada per l’Esquerrà, el meu pare–, parlava i s’expressava amb paraules d’en Tísner. 



Textos i dibuixos per a sensibilitzar els catalans en l’ús de la nostra llengua, la que ens és pròpia als que vivim i treballem a Catalunya. Perquè, com deia la Norma, el català és cosa de tots: no és excloent –com a molts els agrada descriure’l–, sinó que inclou a tots aquells que en vulguin formar part. Justament ara, quan començo a escoltar un català ric en matisos, parlat amb accents que vénen de lluny i que el fan viu, ple de riquesa i color; justament ara que els fills i filles d’aquells que van venir d’arreu del món a Catalunya ja el parlen amb normalitat –uns més que altres, però són molts els qui el senten com una llengua més, pròpia–, doncs ara, des de Madrid, se’ns volen carregar la immersió lingüística. I jo penso que potser necessitaríem una altra Norma, aquesta vegada una mica més contundent ja que si una cosa hem perdut en aquests anys és la bona fe de pensar que n’hi ha prou amb la il·lusió i l’esperança per tal que ens entenguin i ens respectin.

Però anem fent, poc a poc, amb bona lletra… Hi ha escoles que ho tenen molt clar; hi ha persones –públiques i anònimes– que cada cop parlen més alt i clar; hi ha mitjans de comunicació que cada dia fan país a través dels seus programes i del foment de la nostra música, la nostra literatura, el nostre cinema i les nostres arts escèniques. I no parlo només de les ràdios i televisions més grans, més conegudes, sinó també d’algunes més petites però que cada dia, amb la seva bona feina i el seu constant compromís, aconsegueixen remuntar una mica més aquest nostre país i aquesta nostra cultura. N’és un exemple Ràdio Vilablareix http://www.vilablareix.cat/laradio/–la coneixeu? Doncs escolteu-la!–, que acaba de guanyar un premi per la seva gran tasca en el foment de la cultura i la música catalanes. Una emissora que, entre altres coses, es dedica a promoure als músics que canten en la nostra llengua.

 

Perquè de músics, aquí i avui, en tenim d’ impressionants! Parlo de Sílvia Pérez Cruz, de Mishima, dels Amics de les Arts, dels Antònia Font, dels Manel, d’en Cesk Freixas –aquest darrer acaba de treure disc gràcies al recolzament popular de molts catalans!–, d’en Joan Dausà… Au, ajudeu-me amb la llista de grans promeses!


Anuncis