MA SOLITUDE


“La solitud, quan no és imposada, és una benedicció”.
Ho escrivia fa uns dies Jordi Llavina al seu article setmanal al 3 de vuit. M’agrada llegir-lo, sovint hi trobo aspectes i reflexions quotidianes amb les quals és fàcil identificar-se. Aquesta frase em va agradar, especialment, perquè diu una gran veritat, d’aquelles que un cop llegides penses: doncs sí, té raó. Clar i simple.

La solitud por ser un dolor punyent quan et ve imposada; la solitud pot ser un plaer immens quan l’has buscada. Solitud esfereïdora és la que sent el personatge interpretat per Juliette Binoche a la pel·lícula “Blau” de Kieslowski; i també blava i despullada és la solitud que experimentava Picasso quan pintava a París en la seva etapa coneguda amb el nom d’aquest color; París és solitud quan hom passeja sol pels seus carrers a l’hivern; els quadres de Kaspar Friedrich desprenen aquesta sensació, amb les figures d’esquenes a nosaltres observant més enllà de l’horitzó. El fred, la foscor, el silenci… podríem trobar tants sinònims per expressar aquest sentiment. Tots l’hem sentit, en un moment o altre; tots l’hem viscut, segurament, des de les dues perspectives.

  

Georges Moustaki en va fer una cançó que no em canso mai d’escoltar. Com si es tractés d’una vella companya, aquest cantautor de tantes pàtries –nascut a Alexandria, de família grega, francès d’adopció i mediterrani per excel·lència–, li dedica tota una lletra que, de veritat, val la pena llegir i assaborir. Moustaki afirma, senzillament: “No, je ne suis jamais seul / avec ma solitude”. 
Temps per llegir, temps per escriure, temps per pensar. Aleshores és quan la solitud esdevé la millor companya. Això sí, mai imposada.


Anuncis