Pedra de tartera i la lluita constant de la dona

La temporada passada feien una obra al Teatre Nacional de Catalunya que em va fer molta ràbia perdre’m. Es tracta de “Pedra de tartera”, l’adaptació teatral de l’obra literària de Maria Barbal que porta el mateix títol. Se’m va passar, i això que en vaig llegir grans i boníssimes crítiques! És clar, en aquell moment no se’m va acudir que moltes de les obres que es cuinen al TNC, un cop feta la temporada allà, es passegen per un bon ventall de teatres repartits per tot el nostre país. I sí, ja l’he pogut veure! I com em va agradar!

            Pedra de tartera és la història d’una dona, la Conxa, de la Catalunya rural. Però podria ser la història de moltes dones de pagès que al llarg de la seva vida –que transcorre durant els primers seixanta anys del segle XX– han hagut de lluitar per la seva supervivència i la dels seus en uns anys convulsos. Diu la Conxa que de política no en sap res; diu la Conxa que tot aquell món que es manega “allà fora” –més enllà del seu petit país que és el mas, casa seva–, no és cosa seva. Però la seva vida es veurà plenament afectada per uns fets històrics que no van deixar al marge a ningú.
            No se m’acut res millor per a la posada en escena d’aquesta magnífica història que la cuina del mas, escenari on passen els anys i les generacions en una casa de pagès. El foc que mai s’apaga, que una mà de dona s’ocupa sempre de ventar i l’olla que cou tot allò que dóna la terra i els animals.
            Dones, el paper de les dones és el de la subsistència, la família, la llar, mentre l’home surt “a fora” –com diu la Conxa– a treballar els camps. I la política, les revoltes, la guerra… les coses de fora que tot ho transformen.

            Una gran interpretació de l’Àurea Márquez, sobretot, i d’uns secundaris també molt potents. Tot amb accent del Pallars que és on passa. I un gran text, tant l’original com la seva adaptació teatral. Tot plegat em fa pensar en la lluita de moltes dones per esgarrapar la vida, fins i tot quan aquesta ja els sembla que no té sentit, perquè sempre hi ha aquella veu d’una altra dona que diu au, vinga, aixeca’t i continua. Hi ha feina a fer… Veieu-la! O llegiu-la!